El
28 d'octubre de 1915, a tres quarts d'una del migdia, va botar-se el
vapor Anita, construït a la
foneria de Sales per encàrrec de
Lluís G. Pons Enric, per al servei de passatgers entre
Tortosa i
Amposta, Jesús i Maria, la Cava i
l'illa de Buda. Almenys, aquesta és la data que dóna
Francesc Mestre i Noé al llibre
Contalles crepusculars tortosines, tot i que he vist que altres autors situen l'avarada del vapor Anita en dates diferents: 20 d'octubre, 22 d'octubre i 29 d'octubre. Però he estat mirant un exemplar del diari
El Pueblo d'aquell dia i també dóna la data del
28 d'octubre. Fins i tot coincideix en l'hora de les
12.45. Suposo que la confusió ve donada perquè
les maniobres per arrossegar el vapor fins al riu van durar
un parell de dies. De fet, durant la nit
l'Anita encara era al mig del riu,
il·luminat amb motius venecians, que van despertar l'admiració dels tortosins. Així,
l'endemà encara no van fer-se unes proves de navegació que s'havien anunciat, perquè
feia molt de vent.
El projecte va ser obra de l'enginyer
Joan Molina, expert del
Bureau Veritas de
Barcelona. El vapor, que substituïa l'antic
Ciudad de Tortosa, tenia 32 metres d'eslora, 5 metres de mànega i 2,2 metres de puntal. Un calatge de 0,75 i una caldera de vapor d'alta i baixa pressió, de 55 cavalls, construïda en els mateixos
tallers de la família Sales, que estaven als terrenys que fins fa pocs anys estava la panificadora
SAPI. La màquina del
vapor Anita era la mateixa del
Ciudad de Tortosa, que reformada procedia de la casa
Edwards Limes, de
Londres. El vaporet tenia un timó a popa i un altre a proa, i podia assolir una
velocitat de nou milles per hores. Tenia tres cambres, dos per als passatgers i l'altra per al propietari. A més, també hi havia dormitoris per a la tripulació, una bona cuina i lavabos. Hi cabien uns
300 passatgers, i la tripulació del vapor estava formada pel capità
Francesc Vilàs, el maquinista
Germà Cartes, un fogoner i sis mariners. L'ebenista tortosí
Manuel Panisello va encarregar-se de la decoració, mentre que
Francesc Serret va pintar el vaixell.
Mestre i Noé escriu que, davant d'un públic immens, que omplia les dues riberes de
Tortosa, el constructor
Joaquim Sales va donar l'ordre convinguda perquè comencés la cerimònia, on va assistir el
bisbe Rocamora i també el
bisbe de la Seu d'Urgell,
copríncep
d'Andorra, així com diverses autoritats de
Tortosa i
Barcelona. La madrina del vapor,
Anna Roca de Pons, va tallar la cinta, van soltar-se les amarres i l'
Anita va lliscar precipitadament damunt de les
anguiles ensabonades. Alçant un considerable xapoll d'aigua,
el vaporet va endinar-se i va anar a parar
a la meitat del riu. Les aclamacions eren ensordidores i es confonien amb els acords de la música de la
Banda Municipal. El pintor
Àngel Alguerò va posar colors a la famosa fotografia de l'avarada del vapor
Anita, com podeu veure en la il·lustració que encapçala aquesta entrada. És un moment de la nostra història que sempre m'ha agradat, fins al punt que
tinc un pòster amb la foto penjat al menjador de casa.Com apunta
Ramon Miravall, cal suposar que el vapor es deia
Anita perquè
Anna Roca era la dona del propietari i armador
Lluís G. Pons, també
propietari de l'illa de Buda entre el 1896 i el 1919, així com de l'antic vapor
Ciudad de Tortosa, que va substituir amb l'Anita. El vapor sortia
cada matí a les nou de davant del
mercat. Però la
competència del ferrocarril i el
baix cabal de l'Ebre va impossibilitar la navegació del vapor l'any
1928, quatre anys després de ser adquirit per
Sebastià Albacar i Nicolau. El nou propietari va renovar-lo i va canviar la ruta del
vapor Anita: ara unia
Tortosa amb
Tarragona. Segons Miravall,
el darrer viatge del vaporet podria ser el que va portar els alumnes de l'institut de
Tortosa i de
Tarragona al
far de l'illa de Buda, el
29 d'abril del 1929. Amarrat després a l'altura de
l'Enveja, la
riuada de l'octubre de 1937 va enfonsar-lo a les aigües del Delta el dia
28, avui fa
70 anys.D'altra banda, el
28 d'octubre del 1874 es produeix una anècdota curiosa en
l'última guerra carlina. Les
tropes liberals de la ciutat van fer una sortida per
l'horta del Temple, i en previsió que els
carlistes puguessin formalitzar el
setge de Tortosa, van entrar al recinte fortificat
tots els tocinos que van trobar pels horts i els masos. A més, van disparar diverses
canonades des dels
fortins del Rastre, segons recorda
Vergés Paulí.
El número de novembre de la revista de viatges Descobrir Catalunya, que ja podeu trobar als quioscos, ofereix aquest mes un DVD de la col·lecció Caçadors de paraules, en què s'inclou el programa dedicat al català que parlem a l'Ebre. Ja em vaig comprar aquesta revista el mes passat, ja que el periodista i blocaire Oriol Gracià, que treballa al Descobrir Catalunya des de fa uns mesos, ens va anunciar la publicació d'un esplèndid reportatge de l'ampostí Santi Valldepérez sobre la sega de l'arròs al Delta. Per casualitat, em vaig trobar amb el primer número d'aquesta col·lecció de DVD del programa de TV3. Aquest mes, com deia, el DVD inclou el Caçadors de paraules titulat El català de l'Ebre. Quan TV3 va emetre aquest programa em vaig quedar amb les ganes de mirar-lo, i ara l'he pogut recuperar gràcies a aquesta edició en DVD de la col·lecció. El programa, conduït per Roger de Gràcia, fa un recorregut des de Mequinensa fins al Delta, explorant també la manera de parlar i el lèxic propi de les terres banyades pel riu, i entrevistant gent com el dialectòleg Pere Navarro, un grup de gent a Ascó, un dels últims llaguters de Miravet, o l'activista cultural Artur Gaya, més conegut pel seu paper a Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.
