'Comença la pròrroga; tenim la pilota', article de Jesús M. Tibau

Que cadascú explica la fira segons com li ha anat, això és un clàssic, especialment l’endemà d’unes eleccions tan transcendentals. Perquè n’eren de transcendentals, no? Intentaré fer el meu anàlisi del 27S amb el cap fred i de forma realista, si això és possible.

Ahir es van dur a terme unes eleccions al Parlament de Catalunya seguint unes regles del joc. Els partits independentistes les van plantejar amb un caràcter plebiscitari, perquè el “Gobierno de España” no ens deixa fer un referèndum per a comptar de forma clara i exacta els vots del SÍ i del NO. El resultat d’unes eleccions a un Parlament es mesura en escons, i el partit guanyador (al que per cert s’acostuma a felicitar) està legitimat per portar endavant el seu programa. Vist això, la premsa mundial parla d’una victòria de l’independentisme.

Ara bé, als independentistes ens hauria haver guanyat també en nombre de vots; però, ho hem fet? Aquí entra el ball de xifres, gràcies a la indefinició d’algun partit. En resum, el resultat en vots ha estat el següent:

JxS + CUP = 1.952.482
PSC + Cs + PP + Unió = 1.702.121
CSQEP = 364.823
Altres = 45.493
Vot per correu que no es va poder emetre = ?

Com veieu, sóc generós i comptabilitzo tots els vots d’Unió dins del camp del NO, cosa que podria ser dubtosa.

Si faig una distribució aproximada del vot de CSQEP, amb un 80% al NO, el resultat seria el següent:

JxS + CUP + 20% CSQEP = 2.025.447 49,83%
PSC + Cs + PP + Unió + 80% CSQEP = 1.993.979 49,05 %
Altres = 45.493 1,1 %
Vot per correu que no es va poder emetre = ?

Tothom pot matisar aquestes dades i fer-ne la combinació que li plagui, però crec que podríem parlar d’un empat tècnic.

Empatar no és el somni de ningú, és l’ampolla mig plena i mig buida alhora. I davant d’aquests dades es poden construir moltes valoracions. Jo no m’estaré d’aixecar les meves. En quines condicions hem empatat el partit?

Els partits polítics ens han ofert la possibilitat d’escollir bàsicament entre dues opcions, entre dos restaurants. En un restaurant ens proposen fideuà, que diuen que cuinen amb molta il·lusió. A l’altre fan paella, i ens avisen que, si triem la fideuà, entraran per la porta del darrere de la cuina i abocaran sal a la cassola, i quantitats imprecises de salsa picant. Que, tot i això, la meitat dels clients s’estimi més triar la fideuà, no diu gaire en favor de la paella.

Deixant de banda els símils, em pregunto: quin hauria estat el resultat ahir d’un referèndum, si l’Estat espanyol, comportant-se de forma elegant i democràtica, hagués anunciat que n’acceptava el resultat? Cal recordar que totes les amenaces polítiques, econòmiques, militars, bancàries, i empresarials amb què ens han assetjat, quedarien esvaïdes de cop. Davant d’aquesta perspectiva, lliures de la càrrega de por, quanta gent s’hauria decantat pel SÍ?

Lamentablement, això es política ficció, perquè cap dels dos grans partits de l’estat espanyol, ni del seu dofí que creix, tenen cap intenció de convocar un referèndum així.

I què hem de fer ara els independentistes? Recordar d’on venim i continuar la nostra tasca de convèncer a base de somriures, de projectes carregats d’il·lusió.

Hem empatat el partit, però tenim la moral alta. L’àrbitre ens ha anul·lat alguna jugada per fora de joc dubtós. Hauríem marcat? No ho sabem, però el partit continua, estem a la pròrroga. Cal seguir jugant en equip, obrir-nos a les bandes, no errar cap passada al mig del camp, no deixar sol el porter, demanar el suport de l’afició. El rival renuncia a tenir la pilota. Guanyarem.

Jesús M. Tibau 
és escriptor.