'Fem via cap a un nou horitzó', article de Joan Alginet

Ningú ens negarà que el moment que estem vivint és, si més no, trepidant. En menys de dos anys, s’ha alterat l’ordre que inqüestionablement s’havia mantingut ferm al pas del temps i de l’evolució natural de les coses i, avui, desafiant constitucions arcaiques, estructures tancades de partits i part d’una opinió pública amb actitud gairebé predemocràtica, la societat aproxima el cap de nou amb la voluntat inequívoca de canviar l’ordre o, d’almenys, intentar-ho.

Això és cíclic, i després d’etapes de silenci, d’abusos i consentiments arriben els temps de voler canviar-ho tot, de sortir al carrer per denunciar les injustícies i obrir noves experiències que a la llarga seran també qüestionades. I així ha de ser, partint de la premissa bàsica que tot en aquesta societat que ens envolta ha de ser qüestionable i tenir la potestat de canviar-ho utilitzant mitjans pacífics quant les quotes de paciència s’esgotin. La crisi ens ha fet obrir els ulls, per això i tot i que les conseqüències negatives d’aquesta estafa –mal anomenada crisi- siguin moltes, deixeu-me dir que ens ha tornat més crítics, més exigents i més compromesos amb tot allò que ens envolta. No és suficient motiu per estar contents, hi ha gent que sofreix molt, però almenys deixeu que ens faci estar esperançats.

Res tornarà a ser com abans, tot s’està qüestionat des del model de societat al model nacional, passant per tots els nivells de les sagrades institucions de l’Estat que pareixien intocables i gairebé impossibles de posar en entredit. Ja era hora! Ja tocava ensenyar les dents a anys i anys de negar el progrés, de negar l’evolució que fan les institucions i les societats i respondre als canvis amb temptatives regressives contaminades d’un conservadorisme innat dels dos principals partits polítics espanyols.

Ara toca fer canvis, si hi ha la complicitat dels poders establerts bé i, sinó, s’haurà de fer com s’han fet tots els canvis socials importants de la història, a base de revolucions pacífiques que obrin una nova i necessària transició. Ara toca decidir, donant-li tota la rellevància possible a la democràcia, a la llibertat i a decidir conseqüentment el nostre futur.

Qui ens pot negar aquest dret? Una Constitució corcada, vella i que més d’un terç de la població actual no va votar, -ergo no representa gairebé ningú-? Un Tribunal Constitucional polititzat -amb un president suposadament neutral- tot i el seu passat de militant del PP. Molts em diuen que aquest procés conduirà a la frustració, no ho sé, està per veure. L’única frustració que de moment conec és la que veig cada dia amb milers d’aturats, persones que passen fam i un país productiu que no pot superar la crisi que ens afecta i amb un jovent potencial preparat i amb ganes ha de marxar per guanyar-se la vida.

Per això, malgrat que el President del meu país no hi vagi, jo aniré a la via catalana del proper 11 de setembre, perquè considero que formo part d’una nova generació que ha de liderar grans canvis, grans transformacions i ha de prendre quant més aviat millor la paraula. No em val el que tenim i que va costar tant d’aconseguir als meus iaios i pares, ho sento, i no poso en dubte ni molt menys el seu sacrifici i esforç, però vull més, vull un nou país amb noves i millors oportunitats per quan vinguin els meus descendents.

Vull viure a un país més competitiu, més ambiciós que depengui només d’ell mateix per mirar al futur. Un país on tornin els seus joves de les experiències de l’estranger i on les polítiques socials siguin el verdader puntal d’inversió de l’administració pública. Un estat modern, que trenqui l’estereotip d’Estats-Nació que ja no funcionen. Tampoc vull caure amb l’èpica d’aquest procés imparable, la independència no és la solució a tots els problemes, és massa agosarat afirmar això. Però també és cert que els problemes que tindrem com a país els podrem resoldre amb més autonomia, ja no ens servirà allò de tot és culpa de Madrid.

No vull el mateix estat propi que CiU, però comparteixo el propòsit de poder-me expressar i poder decidir. La via del proper 11 de setembre ha d’obrir la porta a un nou temps, a una nova generació de polítics i servidors públics on per damunt de tot hi hagi l’ètica i la responsabilitat. Si l’endemà de l’11 de setembre només hi continua la polseguera mediàtica i els canvis han d’esperar, sí que haurem iniciat els tràmits d’una frustració generalitzada que no ens mereixem per tots els mèrits que amb el pas del temps hem hagut d’aguantar. Bona diada!

Joan Alginet i Aliau 

és tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Deltebre