'A la memòria d’Emmanuel Max Canher, bon amic de Tortosa', article de Josep Bayerri

Vaig conèixer Emmanuel Max Canher Garcia l’1 de desembre de 1979 amb motiu de celebrar-se al Parador del Castell de la Suda el primer dels que tenien que ser els Col·loquis de la ciutat de Tortosa. Era un projecte molt ambiciós promogut pel patronat gestor de la Casa de la Cultura Catalana, constituït el 22 de març d’aquell any com una de les resolucions del Congres de Cultura Catalana a Tortosa, proclamada «Ciutat Cruïlla dels Països Catalans». El patronat estava presidit per Joan Ainaud, que ho era de l’Institut d’Estudis Catalans, amb gent dels diversos territoris i de Tortosa. Els col·loquis volien ser punt de trobada dels intel·lectuals més prestigiosos del país per a, des de Tortosa, formular propostes d’abast nacional. Al primer varen participar una trentena de persones: Cirici Pellicer, el mateix Canher, Bartomeu Barceló, Ramon Folch, Miquel Tarradell, Aina Moll, Joan Francesc Mira, els germans Ainaud de Lasarte, Ricard Salvat, entre altres, a més de gent de la ciutat com Jesús Massip, Manel Perez-Bonfill, Jesús Rodes, Joan Martí i l’alcalde Vicent Beguer.

Pocs dies després, el 15 de desembre de 1979, varem coincidir a la sortida del Teatre Bartrina de Reus, on s’havien lliurat els premis de la Nit de Santa Llúcia d’aquell any. Ell anava amb Joan Fuster, Eliseu Climent i altres. Jo havia conegut Fuster el 27 d’octubre a l’Hotel Astoria de València amb motiu del lliurament dels Premis Octubre. Parlàrem uns instants sobre els projectes culturals que tots plegats teníem amb Tortosa com a centre. Canher era molt coneixedor de la zona i molt sensible envers les revindicacions culturals i polítiques de les Terres de l’Ebre. Ens tornàrem a trobar a Barcelona al febrer de 1980, en vespres electorals, quan tot feia pensar en la victòria socialista de Joan Reventós. Fou una llarga conversa; ell no veia que els projectes fossen immediats, era corredor de llarga distància. Coincidíem plenament en la seva defensa del reconeixement de Tortosa com a cap d’una àrea territorial pròpia (es digués vegueria, regió, província, diòcesi…) dins la nova Catalunya autònoma que caldria construir i, en especial, el paper de les Terres de l’Ebre com a eix vertebrador de la realitat cultural dels Països Catalans. Em va sorprendre l’elevat nivell de coneixements que tenia sobre la nostra terra. Ho sabia tot; més que jom que, amb l’arrogància dels trenta anys, em pensava que era qui n’estava més informat.

A l’abril, amb el primer govern Pujol ja constituït, Joan Martí, elegit diputat, em demanà si podia actualitzar alguns estudis que havia fet en els anys anteriors sobre la conveniència de crear institucions d’àmbit territorial a Tortosa. Vaig reeleborar sengles estudis sobre la creació de Serveis Territorials de Cultura i d’Urbanisme. L’alcalde Beguer em va demanar si podia acompanyar-lo a Barcelona per parlar del tema; el 5 de novembre ens varem trobar al Parlament amb Canher, ja conseller de Cultura. La seva sensibilitat, unit al fet que el Ministeri de Cultura havia transferit a la Generalitat unes dependències (el Palau Oliver de Boteller) i uns funcionaris adscrits, el varen decidir a crear a Tortosa la Delegació del Departament de Cultura, els únics serveis de la Generalitat no coincidents amb les quatre demarcacions provincials durant vint anys. El mateix Canher em suggerí si jo podia ser-ne el delegat; però a la fi, després de diverses vicissituds, que no vénen al cas, el nomenament va recaure en Ramon Miravall. Fou la darrera vegada, ja mai més no ens tornaríem a veure, però el vaig seguir dia a dia, amb els seus escrits i les seves importants iniciatives. Va haver-hi gent que va conèixer i tractar Canher amb major profunditat que jo, com ara Jesús Massip o Manel Ollé, als quals convido que diguin alguna cosa.

Canher ha estat un dels intel·lectuals i homes d’acció més prestigiosos al servei de Catalunya durant els anys de la transició. Així ha estat reconegut pels molts articles laudatoris publicats arran la seva mort. Aquí, però, vull demarcar el seu decidit compromís amb el nostre territori. Canher formà part d’un grup històric d’aliats tortosinistes com Joan Fuster, Eliseu Climent, Joan Francesc Mira, els germans Ernest i Enric Lluch, Alexandre Cirici Pellicer, els germans Joan i Josep M. Ainaud de Lasarte, el pianista Carlos Santos, l’arquitecte Manel Ribas Piera… A molts he tingut la sort de conèixer i compartir aquest neguit, ells des de fora de la ciutat. Tots sempre defensaren la singularitat de les Terres de l’Ebre i el paper vertebrador de la ciutat de Tortosa actualment tant minvat. Avui encara resta un personatge d’aquesta generació: el morellà Manolo Milian Mestre, que no deixa passar ocasió per fer esment als seus anys d’estada a Tortosa i el paper de la ciutat en el context de la cultura catalana. Potser seria el moment de retre-li algun tipus d’homenatge, per evitar el que ha succeït amb Canher, que mai no va rebre cap reconeixement per part de Tortosa.

Un afegit final de caire personal. Sempre m’ha agradat emprar el primer nom de Canher: Emmanuel. Potser pel record sempre viu del filòsof de Königsberg o de la pel·lícula de Just Jaeckin.