'De Guerres, Bonos i Ibarres n’hi ha a totes les cases', article de Joan Alginet

Espanya és un país peculiar, estarem d’acord, amb una democràcia jove que ha comportat l’acomplexament d’una classe política que no s’ha renovat, o no s’ha renovat lo suficient, i seguim tenint els mateixos dirigents de fa 30 anys. Posaré un exemple, quan jo vaig néixer fa 25 anys, Rajoy i Rubalcaba ja tenien càrrecs públics. Avui, un és el president del govern i l’altre cap de l’oposició i continuen decidint per mi, continuen planificant-me el meu futur quan ja haurien d’estar a segona fila. I així molts polítics espanyols i catalans que han fet de la política la seva professió i, a pesar de ventures i desventures, segueixen encallats a la cadira, sense donar pas a ningú i limitant-se simplement a fer mèrits per continuar estant a les llistes.

Espanya té un problema –bé, en té molts- però un en particular, arrossega lideratges vells, hereus d’una transició política caduca i amb cap visió de futur més que l’establishment i el manteniment de l’statu quo. Algú creu que als polítics que porten més de 30 anys agafats a la cadira els interessa canviar alguna cosa de l’actual sistema? Algú amb seny creu que els que han corromput l’actual sistema modelant-lo d’acord amb els seus interessos faran grans esforços per plantejar nous reptes urgents i imprescindibles a la democràcia i al sistema de partits a Catalunya i Espanya? Hem de deixar les noves generacions que segueixin decidint per nosaltres els que fa trenta anys que ho fan? Lo fotut del cas és que a part de no voler acceptar que els temps han canviat i que ja no els correspon a ells decidir el futur d’unes noves generacions, es neguen a donar pas a persones joves amb projecció i més preparades que tots ells junts. Han menystingut històricament les joventuts dels seus respectius partits i els han relegat a fer funcions de simples vassalls de la seva acció sense donar-los opció a res que no sigui enganxar cartells o menejar banderes.

Deia que som peculiars i, per acabar de confirmar-ho, només cal veure les posicions dels ex: expresidents, exdiputats, exalcaldes, exministres...ex ex ex...que fan mal a la política, que segueixen contribuint a separar la línia divisòria entre representants i representats i que sembla ser que no tenen clar el paper que els correspon jugar. Molts d’ells que representen el fracàs (la ex, sovint els ve de perdre eleccions) i que es creuen en la veritat absoluta, rebutgen els consells d’altres persones, es permeten el luxe d’alliçonar oblidant tots els seus fracassos i errors, es dignen a repartir carnets i que, en lloc d’ajudar des d’una posició privilegiada que és la de l’experiència, utilitzen precisament aquesta per enaltir el seu ego, per debilitar a qui sigui sent poc conscients de la realitat que els envolta i del seu propi passat. No, no accepten que el seu temps ha passat, l’egocentrisme els porta fins al límit de crear fundacions per autoanalitzar-se o omplir la premsa de titulars tendenciosos sense cap mena de contingut ni lògica.

Jo cito als més significatius que em toquen la moral cada cop que obren la boca, però tots sabem que a tots els partits en tenim d’aquests. Seria injust dir que tots són iguals i no voldria posar-los al mateix sac, n’hi ha molts que un cop han complit amb la seva funció han tornat dignament a la seva feina, s’han posat a disposició del seu partit com un militant més i aconsellen dia rere dia amb la voluntat d’avançar, d’ajudar les generacions noves amb la difícil tasca de la governabilitat. De fet, poden aportar molt, tenen l’experiència i molts d’ells han ajudat a transformar el nostre país, ens agradi o no. Són els artífexs d’aquesta Espanya que va sortir d’una dictadura i va entrar en una democràcia que volia ser avançada, que volia estar a Europa.

Però arriba el moment digne de marxar i no ho fan, arriba el moment de passar a un segon terme i no accepten que formen part d’una generació que ja ha tingut la seva oportunitat i que els correspon passar a un segon pla i converteixen les seves necessitats personals en un condicionant negatiu per al partit que representen, per al país en qüestió i per a ells mateixos que sense adonar-se’n es retracten negativament per sempre. Em ve al cap Alfonso Guerra que segueix ocupant un escó des de fa 36 anys, Narcís Serra que ha de veure’s escridassat i insultat pel carrer i en seu parlamentària pel seu passat a Caixa Catalunya, Felipe González i la seva insòlita fundació, José Bono, Rodríguez Ibarra, Joaquin Leguina, Juan Alberto Belloch... la llista se’m faria interminable, i aquests són a escala nacional, però no oblidem que a Catalunya en tenim molts i a les nostres terres algun que altre. Si de veritat som conscients que volem canviar el sistema, no hem de pretendre prescindir de ningú, i menys de l’experiència acumulada d’aquestes persones, però es fa del tot imprescindible substituir una classe dirigent desfasada per una de nova que ho faci possible.



Joan Alginet i Aliau
és politòleg i tercer tinent d’alcalde de Deltebre