Mentre no ens adonéssim que això no és una mala ratxa passatgera sinó un procés de destrucció de drets adquirits amb el temps i la lluita de molts i moltes que varen, fins i tot, entregar la seva vida per la conquesta d’un millor Món per a les futures generacions, això no s’aturarà.
La xifra és només això, una xifra que ens provoca contracció i alimenta el sentiment de resignació, o el que és pitjor, alleugeriment si no ets afectat, davant de les frases i arguments que saben llençar, utilitzant els seus grans recursos, per a que ens penetrin al cervell i ens faci sentir atemorits o culpables.
És per això que cal anar més enllà d’aquesta xifra. Les rebaixes salarials, la precarietat laboral, les amenaces davant de les protestes, les retallades a les ajudes a la dependència, la criminalització dels aturats i aturades són els efectes, entre d’altres, que fan encara molt més greu el moment, i segurament, el fi real de l’estat del benestar, encara no consolidat, que s’intenta difuminar amb una xifra.
Estem davant d’una malaltia crònica, on s’encarreguen de subministrar el mínim de medicaments per mantenir-nos vius, per a seguir sent els paràsits necessaris del seu sistema. Mentre el 99% de les nostres energies es gastin en intentar cobrir el mínim de les necessitats, mai en tindrem per dir prou.
Ens cal reformar tot aquest model, hem de ser solidaris amb els nostres iguals i entendre que els problemes són col·lectius i no individuals, que vivim en societat i que el individualisme que tant ens han inculcat ens empobreix com a éssers humans i és l’aliment dels poderosos per a seguir enriquint-se, a Europa, a l’Estat espanyol i a Catalunya.
Ens cal replantejar-nos les necessitats reals que volem. Que és més important un cotxe nou o disposar d’uns serveis educatius, sanitaris i socials garantits i equitatius a la nostra riquesa com a societat? L’Estat ha de ser el garant i el qui regularitzi les mancances. On no arribem, la redistribució dels recursos ha de garantir els serveis de l’estat del benestar.
Hi ha alternatives? Clar que hi ha alternatives, si més no, les aplicades fins ara no han servit més que per a empobrir i perdre drets, i encaminant-nos a la dependència cada cop més forta de la “caritat” d’aquest 1%, fent-nos sentir culpables de les seves males pràctiques i objectius, provocant l’enfrontament i visualitzant l’enemic de manera equivocada.
Com a país ens cal saber quina part del deute és real i quina és especulativa. Com a país ens cal crear una banca pública que garanteixi el finançament de l’activitat productiva i la disponibilitat de crèdit, tant a la petita i mitjana empresa com a la ciutadania. Com a país ens cal enfortir l’estat del benestar a nivells dels països europeus més desenvolupats. Com a país ens cal lluitar contra el frau fiscal. Com a país, hem d’exigir als governs de torn que vetllin pel 99% de la població i exigeixin a l’1% que controla els poders financers i especulatius, com a mínim, el mateix sacrifici que a la resta.
David Jarque Abad
és president d'ICV a Tortosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
NORMES D'ÚS
La Marfanta permet els lectors registrats deixar-hi comentaris a cadascuna de les entrades. Amb tot, no s'acceptaran opinions que atemptin contra empreses o persones, i tampoc continguts amenaçadors o de caràcter sexista, racista o xenòfob, que seran eliminats quan siguin localitzats o notificats per algun usuari. Així La Marfanta no es fa responsable dels comentaris que facin els visitants, ni tampoc de les violacions dels drets de la propietat intelectual i/o propietat industrial de terceres persones (físiques i/o jurídiques) comeses pels visitants del web.