DESPRÉS DELS FETS DE PARÍS, bufen temps de guerra a Europa i al món. Tots los mitjans ne van plens i mos posen la temor al cos dia sí i dia també intentant manipular lo nostre pensament per a crear una opinió favorable a un possible inici d’una tercera guerra mundial. A mi, que m’agrada més la Història de la Civilització que la Història de les Guerres, que m’agrada desconnectar dels bombardejos informatius, no m’agrada, en canvi, que em manipulen. Així, em faig preguntes com: Qui ha venut les armes a estos criminals? Qui surt guanyant econòmicament amb una guerra? Per què sempre esclaten les guerres en temps de crisis econòmiques i recessions? Per què no destinen tots los diners de la guerra a pal·liar los efectes de la crisi amb la gent més necessitada? Estic disposada a enviar als meus fills, pletòrics de vida, per a que la seua sang amere unes terres estranyes? Tant que costa criar un fill! Llanço estes preguntes a l’aire i cada u que es conteste a ell mateix. Però què en sé de la guerra?
A MON IAIO PATERN, tot i ser pacifista i republicà, el van agafar i el van obligar a apuntar-se a l’exèrcit. La rebel·lió, que va liderar contra el rei Alfonso XIII i l’exèrcit, li va valdre una condemna de mort, primer, i després una cadena perpètua. Fins que, al 31, quan va vindre la república, va ser alliberat. Sé que les iaies, que van viure la guerra civil del 36, sempre que no ho veien clar, com en la mort de Franco, corrien a comprar llegums, farina, sucre i altres productes bàsics per a omplir el rebost pel que pogués passar. Jo, era molt menuda, però recordo com un home calb i panxut, sortia, cada dos per tres, al balcó d’una plaça plena de gent i, aixecant el braç amb el signe franquista, tothom cridava: Viva Franco! Arriba Espanya!
ARA, HA FET 40 ANYS. Aquell dia, quan tenia 7 anys, ma mare em preparava per anar al col·legi de Ferreries, com tots los matins. Vaig notar que alguna cosa passava ja que estava més callada de lo habitual i potser vaig notar fins i tot una mica de tremolor a les seues mans. Ma germana i jo just estàvem al lavabo quan va passar una cosa estranya, va sonar el telèfon... Allavons no era habitual això, i menys a primera hora del matí. Conferència! Encara més estrany... La veu de ma mare va sonar alt, pos ja se sabia que quan era conferència havies de cridar més perquè sinó no se sentia de tan lluny. Mon pare, per aquell temps, era viatjant i anava per tota Espanya passant llargues temporades fora de casa. I així va ser com vaig saber que s’havia mort aquell home baixet i panxudet, que sortia al balcó cada dos per tres. Ho vaig saber mentre estava al bidet del quarto de bany! L’aigua gelada me va saber a glòria quan vaig sentir com ma mare s’assegurava de que el col·legi estava tancat i que mos donaven festa. A més mon pare tornava cap a casa de pressa i corrents i li deia a ma mare que estès tranquil·la i no sortís de casa pel que pogués passar. I lo que va passar va ser que vam tindre tres dies de festa i que exceptuant los moments en que sortia l’home aquell dins d’un taüt mentre una multitud de gent desfilava davant d’ell contínuament, a la tele, no paraven de fer “dibujitos” i pel·lícules. Vam xalar de-bo-de-bo.
Núria Menasanch i Martí
és escriptora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
NORMES D'ÚS
La Marfanta permet els lectors registrats deixar-hi comentaris a cadascuna de les entrades. Amb tot, no s'acceptaran opinions que atemptin contra empreses o persones, i tampoc continguts amenaçadors o de caràcter sexista, racista o xenòfob, que seran eliminats quan siguin localitzats o notificats per algun usuari. Així La Marfanta no es fa responsable dels comentaris que facin els visitants, ni tampoc de les violacions dels drets de la propietat intelectual i/o propietat industrial de terceres persones (físiques i/o jurídiques) comeses pels visitants del web.