Trampa sota les aigües.- (crònica del documental Contracorrent, de Mario Pons)

El pescador Ximo Carboné, un dels activistes que va esdevenir un símbol de la mobilització social contra el transvasament de l’Ebre, camina cap a l’horitzó a la panxa buida del canal Xerta-Càlig. A la imatge següent, una gavina abaixa el cap mentre descansa a la sorra del Delta, com si agonitzés... Així acaba el documental Contracorrent, que Mario Pons ha estrenat en el marc del Festival Internacional de Cinema de Medi Ambient de Catalunya. La nova producció del director de l’Ampolla, que fa uns anys va donar relleu audiovisual al moviment antitransvasament amb Aigua, la font de la vida, va estrenar-se al Prat de Llobregat però també s’ha pogut veure dues vegades a Tortosa. L’última vegada va ser ahir, amb motiu d’una xerrada organitzada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) a la sala d’actes de la Cambra de Comerç.
La PDE ja va advertir que l’antic Plan Hidrológico Nacional (PHN) no era el projecte que «beneficia a tothom» que ens volia vendre la propaganda del PP. En realitat, els embassaments i transvasaments tenien víctimes al Delta i a les muntanyes de l’Aragó i Navarra, però també als camps secs de Castella-la Manxa i Múrcia. La pel·lícula de Pons fa el que haurien de fer els bons documentals: anar del particular al marc general, del fet local a la qüestió global... En realitat, Contracorrent és una road-movie a través dels diferents conflictes provocats per la nefasta gestió estructuralista de l’aigua que s’ha fet durant els últims dos segles a l’Estat. Els embassaments de Yesa i d’Itoiz, els transvasaments Tajo-Segura i de l’Ebre, les promeses eternes d’aigua al País Valencià i Múrcia, la política testicular d’Arias Cañete i la paella para todos del PP. El documental també aprofundeix en l’anomenada corrupció hidràulica, i mostra la resistència de les poblacions afectades i les accions policials per reprimir la defensa dels territoris amenaçats. La conclusió és que sempre perden els mateixos, els que s’estimen la terra perquè és l’únic que tenen. Els únics que surten guanyant, sobretot perquè s’omplen la butxaca i tenen els mitjans i les influències per evitar qualsevol responsabilitat legal, són la gent amb corbata que un dia són alts càrrecs als ministeris i l’endemà, membres del consell d’administració d’alguna gran empresa. Contracorrent és un documental tan interessant com necessari, que arriba al cor però també al cervell. Per això el jurat del festival va decidir ahir atorgar-li una menció especial. D’altra banda, el premi Ciutat de Tortosa va recaure en el documental El cim del món, en què Bill Kern relata la seua expedició a l’Himàlaia. Finalment, el jurat també va fer públic el guanyador del I Concurs Amateur de Documentals de Medi Ambient, que va ser David Camps, de Sant Cugat del Vallès, per la seua obra El cicle hidrològic.

El Punt (10-Juny-2006)