'Alegre ma non troppo', article de Quimo Panisello

Aquest és el títol d’un dels primers films de l’actor Pere Ponce Alifonso (Tortosa, 1964), en el qual fa de protagonista junt a una novençana Penélope Cruz i junt al clàssic Luis Ciges, que no li sap dir altra cosa a l’starlette que: “No, a mi felicidades no, a mi dame un beso, que mi vida ya es muy corta de alegrías”. També en aquesta pel·lícula Pere Ponce s’atreveix a cantar junt a Òscar Ladoire la cançó Lo dudo. Així mateix, en un altre film català de Francesc Bellmunt de principis de la seua carrera, en el qual feia de forner, el director li va deixar improvisar i Pere es va arriscar amb un “De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo...”. I això ha fet aquest diumenge, vindre cap a Tortosa amb molta il·lusió a fer el seu primer anunci, en aquest cas de promoció de la Festa del Renaixement de la nostra ciutat. Ell és l’actor més reconegut i popular nascut a Tortosa, introduït al món del teatre per Manolo Pérez Bonfill i foguejat per mossèn Ribes a l’aixopluc del Patronat, el qual els va aconseguir els primers bolos per diverses esglésies del bisbat.

Quimo Panisello, amb Pere Ponce. Imatge: FERRAN BEL.

Gràcies a una intervenció de la producció executiva, és a dir de l’amic Oriol Gracià  Carles (el realitzador de tots els vídeos de La vida tortosina), he pogut intervenir en el rodatge del diumenge, 26 de maig, (des de les 7.30 del matí!) fent junt a l’humanista Ester Galindo Gómez i l’enginyer Lluís Berenguer Poblet entre d’altres, de figurants de carrer, habitants del segle XXI, pseudoturistes enmig la voràgine de la Festa del Renaixement. Hem estat uns privilegiats, hem vist des de les tripes com és un rodatge, el muntatge i el desmuntatge, la volatilitat de la llum, del temps, les repeticions, les cares de que no era bona, el soroll de la claqueta, el guardar temes de conversa per a quan diguessin “Acció!!!”. Totes les mirades dels figurants dels diferents segles estaven posades sobre el xiquet protagonista, René Lara (de l’Escola Municipal de Teatre), amb les seues ulleretes i una capa, que no acabava de veure’s en el paper fins que una guinyada i una abraçada de Pere Ponce li ha fet veure que perfectíssimament aquest podia fer-li de pare.

Ignacio Rodó, ajudant de direcció, i els campredonencs German Machí (direcció) i Oriol Gracià (producció executiva).

Un petit descans i a tornar-hi, amb tots els capitosts pendents del monitor i eliminant de la llista les escenes culminades. Hi havia German Machí Caballé a la direcció; l’amic Oriol organitzant; Carles Ventura, el guionista, a l’ombra del director; Frede Comí, el director de fotografia, fent moure a uns homes-secall de l’empresa CINELUX plafó amunt, plafó avall; Ignacio Rodó, ajudant al director; el tortosí Josep Adell controlant el so en directe, Amanda León, la directora d’art vigilant tots els detalls i Domingo Tomàs prometent als seus sometents i abanderats “bocadillos” de llom abans de les últimes repeticions.

A punt d’acabar, he anat a presentar-me i acomiadar-me del tortosí il·lustre, de Pere Ponce, qui xerrava amb l’alcalde sobre temes patrimonials i nostàlgics, com el col·legi  Sant Josep, on van coincidir de menuts, i el cine Fèmina de la família Sorolla. Sobre aquest tema, Pere Ponce ha coincidit amb mi en que s’hauria de fer alguna cosa de profit, i més aproximant-mos al seu 70 aniversari.

Federico Mayor Zaragoza, amb Quimo Panisello. Imatge: FERRAN BEL.

Però a Tortosa no només hi ha hagut visites aquest diumenge, sinó que el divendres 24 ja hi va desembarcar el fill de tortosins, Federico Mayor Zaragoza, qui va vindre per presidir la cloenda dels actes del 60è aniversari de l’Escola d’Art. I dissabte al matí va presidir la 6ª edició de lliurament de premis que porten el seu nom, organitzat per l’Associació d’Amigues i Amics de la UNESCO. Eren les 11 del matí quan Federico Mayor va entrar pel rebedoret de l’Auditori amb la seua dona i amics, després d’haver fet una passejada per la vora del riu.

Un cop el va rebre el senyor alcalde Ferran Bel, la presidenta de les Amigues i Amics, Montse Esteve, li regalava a Federico Mayor Zaragoza el meu últim llibre La Tortosa dels retratistes. Sota la intercessió, aquesta vegada, d’Ada Vallés, la nora de l’apotecari Rafeques, vaig tindre l’honor de ser presentat i em van deixar fer-me una foto amb ell, sota la promesa d’estar calladet. Però qui pot tindre el valor de fer-se el mut en aquests instants? Per tant, vaig aprofitar el momentet de 10 segons per preguntar-li si a casa del seu iaio Federico Mayor Mayor, casat amb la germana gran de Marcelino Domingo i home de confiança de la família Bau (que jo sabia que va viure i morir a la fàbrica d’oli del carrer Comerç), en algun acte familiar, havien compartit estovalles i cobert aquests dos personatges antagònics tortosins com són el republicà Marcelino Domingo Sanjuan i el tradicionalista Joaquín Bau Nolla. L’únic que vaig aconseguir va ser un gran somriure d’orella a orella de Federico, qui va marxar arrossegat pel rigorós horari.

Federico Mayor Zaragoza elogiant a la cantadora Sílvia Ampolla.

Me vaig quedar a contemplar l’espectacle, molt ben conduït per la periodista Sílvia Tejedor de Cadena Ser Ebre, començant per la benvinguda de la cantautora Sílvia Ampolla i la rondalla Xino-xano ben carregada d’instruments de vent, després els discursos, mentre Maria Lluisa Vergés Canivell, filla del meu metge de menudet, era un sac de nervis tancant la porta i guardant cadires; després van vindre les explicacions molt etèries dels treballs, fetes per Miquel Àngel Essomba, director del recentment tancat Centre UNESCO de Catalunya, i el lliurament de premis, durant el qual uns nois guanyadors gràcies a la lluita estudiantil a Sabadell dins l’Institut Pau Vila, despertaven a la platea cridant consignes contestatàries, i uns alumnes tortosins de l’Institut Cristòfol Despuig, sota l’atenta mirada del seu professor d’economia Emili Llorente assegut a la platea, rebien el primer premi territorial. Per descomptat, també vaig escoltar la xerrada de poc més de vint minuts de l’homenatjat, Federico Mayor Zaragoza, al qual se’l veia com a casa, fins i tot atrevint-se a cantussejar una jota o a informar-nos de l’estat de salut del seu cosí, l’apotecari Joan Zaragoza, com si fos també familiar nostre. Gran ovació final i acomiadament musical i dolç gràcies, una altra volta, a la rondalla, a la cantant Sílvia Ampolla i les seues jotes fetes a mida de Federico.

Ha estat un cap de setmana diferent i cosmopolita, durant el qual hem pogut gaudir de prop d’aquests tortosins il·lustres que han estat rebuts com Mister Marshall, i amb qui m’hagués agradat molt anar a prendre un variat al Ribera i parlar de les arrels, de la nostàlgia, dels retratistes i d’altres coses que em preocupen.
I mentre ells agafen trens ràpids en direcció a Madrid, i s’emporten la música cap a una altra banda, Tortosa torna a la realitat, a un tempo que algú molt però que molt optimista podria assenyalar com Alegre ma non troppo.