Josefina Piquet és una dona de 74 anys que quan parla de la Guerra Civil i de l'exili fa reviure una xiqueta de cinc anys. Ahir va tornar a fer-ho a Tortosa, amb motiu de l'acte del Dia de la Dona a les Terres de l'Ebre, que va organitzar el Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. La sala era plena de persones de totes les edats, però sobretot d'un públic sorprenentment jove; el mateix tipus de públic que Piquet té quan fa les seues conferències als instituts de secundària. Però abans de «tenir molt clar» que allò que havia de fer era recuperar la memòria personal per «lluitar contra el silenci col·lectiu», Piquet va haver de cicatritzar les seues ferides interiors. Víctima innocent de la Guerra Civil i de 10 anys d'exili a França, Josefina Piquet havia fet un «pacte de silenci» amb la seua memòria, i fins que no va ser una dona madura no va ser capaç d'afrontar la seua experiència. «Tenia 60 anys i encara no podia veure una pel·lícula sobre la Segona Guerra Mundial on sortissin els nazis», recorda.Durant molts anys, Piquet va portar a dintre «una Josefina petita» que havia viscut reprimida, de la mateixa manera que ella havia ofegat els records. El seu pare havia estat «el millor paleta de Sarrià», però militava a la CNT i quan va esclatar la Guerra Civil va marxar al front. Amb cinc anys, Josefina no entenia per què els seus pares havien perdut la feina com a servei domèstic d'una família bona de Sarrià, per què havien anat a viure a la casa dels avis, ni per què li feien fotos vestideta de miliciana. Una imatge de color sèpia que ahir es projectava amb un canó de vídeo a la paret dels serveis territorials d'Interior, en un acte presidit pel secretari general del Departament, Joan Boada. Mirant la fotografia, era fàcil endevinar en la cara de la petita Josefina el «sentiment d'abandonament i de culpa» per tot allò que passava al seu voltant. Els adults no li explicaven res del que succeïa, possiblement per no espantar-la més. Piquet recorda encara la por que sentia durant els bombardejos, i també la mateixa «sensació d'ofec» quan la portaven embolicada en un matalàs, camí dels refugis antiaeris. Així, el bombardeig que més va marcar la petita Josefina va ser l'atac contra el refugi de Figueres, primera parada d'ella i la seua mare quan marxaven camí de l'exili. Molta gent va morir per l'allau que va formar-se a l'entrada del refugi, però també quan una bomba va caure en una casa on altres havien corregut a amagar-se. De la casa en va sortir la mare de Josefina amb el cabell blanc per la pols, i per un moment ella la va confondre amb la iaia Leocàdia. Un altre record esfereïdor és quan Piquet explica que, tot travessant els Pirineus, va morir un soldat que havia anat a buscar alguna cosa per menjar, ja que ella havia dit que tenia gana. «Tot i que era tan petita, vaig ser conscient que no havia tornat per culpa meva, i la mare va dir-me després que mai més vaig tornar a queixar-me de gana», rememora. Després va arribar l'exili a França, el menyspreu generalitzat i una única amiga, que 60 anys després va ajudar Josefina a reconciliar-se amb el seu passat.
El Punt (10-Març-2009)
La memòria de la Josefina es la memòria dels nostres avis i avies que molts no varem coneixer per que se'ls endugué la guerra o la repressió. La memòria silenciada de tots aquells que generosament van donar la vida per un futur millor. Que sense ser militars, no van dubtar en agafar les armes per defensar la legalitat republicana, la democràcia. La memòria de la Josefina es la memòria de tots nosaltres.
ResponElimina