'Recordant Pasqual Maragall', article de Joan Alginet

Tendim, sovint, a oblidar-nos amb facilitat de tot allò recent i és després, amb el pas dels anys, quan reconeixem la feina o enaltim figures de personatges del nostre entorn que han tingut un paper determinant, i ho fem bé quan ja no hi són o bé quan aquestes persones tenen la mala sort de no ser conscients dels homenatges que els brinda la societat. Em ve al cap Adolfo Suarez, el president Tarradellas o, en el cas més explícit, Pasqual Maragall. El passat 20 de desembre va passar inadvertit per a gairebé tothom, fins i tot per als partits que van aconseguir una fita històrica aquell dia. Només uns pocs van fer-ne esment a les xarxes socials, una d’elles la Montserrat Tura que va ser consellera d’Interior en aquell primer govern d’esquerres. Aquell dia 20, feia deu anys que les esquerres catalanistes i de progrés arribaven al govern de Catalunya amb Pasqual Maragall com a 127è president de la Generalitat de Catalunya. Recordo aquell dia amb especial emoció; s’havia produït l’alternança després de molts d’anys de governs monocolor de CiU. Una alternança que era i és l’essència de la democràcia i on la il·lusió es va apoderar de centenars de milers de catalanistes d’esquerres que vèiem que s’obria una nova pàgina de la història recent de Catalunya. Molts van arribar a dubtar que aquell moment arribaria, però la Història va demostrar que ja havia arribat l’hora de demostrar al país que les esquerres també podien governar Catalunya en una situació de normalitat i sense crisis mundials ni amenaces tal i com va parafrasejar Maragall des del balcó del Palau a la Plaça de Sant Jaume.

I l’encarregat de dirigir aquella històrica fita va ser un personatge singular, un personatge clau del segle XX, un visionari, un líder amb una visió de futur àmpliament demostrada amb fets. L’alcalde olímpic, i posterior president de l’Estatut, tenia el repte difícil de dirigir un govern de tres forces polítiques que havia de complir escrupolosament amb les expectatives generades, que no eren poques. No va ser fàcil, els entrebancs hi van ser-hi com hi són en qualsevol acció de govern. Però passats els anys i en perspectiva podem afirmar carregant-nos amb certes dosis d’objectivitat que Maragall va complir. Maragall va estar a l’alçada del càrrec de President de Catalunya. Per moltes raons: primer, perquè va ser valent i aquest és un valor determinant en un polític, amb una visió de país transformadora i inclusiva liderant un govern que va saber canviar el país de dalt a baix. No només amb promeses, sinó amb realitats palpables. Més mestres i escoles, amb més mossos d’esquadra i seguretat, amb infraestructures clau per modernitzar el país, en plans ambiciosos per a l’agricultura, en projectes socials propis de països nòrdics... Aquell model de país propi de Maragall, amb visió d’Estat, amb la mirada posada a l’Euro-regió i la Mediterrània, amb una vertebració del territori amb igualtat d’oportunitats per a tots els punts de Catalunya.

A l’igual que el seu iaio, el poeta Joan Maragall, va intentar canviar Espanya i va impulsar una reforma federal de l’Estat, amb una reforma de l’Estatut que de no haver-se retallat injustament la realitat que avui vivim seria una altra de totalment diferent. Maragall sí que era un federalista de debò i amb la sentència del TC va quedar enterrada a la seva aposta federal! El temps m’està ensenyant que només aquells que es rebel·len i no accepten l’ordre poden ser injustament tractats, no entesos o fins i tot acusats d’estar fora de la realitat. I això en mesura li va passar a Maragall. Avui el tracten tots amb l’apreci d’una persona malalta, però cal recordar que va patir en la seva pròpia carn el descrèdit dels adversaris i de molts dels seus companys de viatge.

A l’Ebre, només cal fer un repàs del que van suposar els governs d’esquerres i, tot i ser agosarat dir que es va fer més que en 23 anys de governs de Pujol, podem afirmar almenys que ens van fer sentir útils, ens van fer pujar l’autoestima com a territori i l’esforç inversor en relació als anys de mandat va ser superior a qualsevol altre, i això no és faltar a la veritat en cap cas. És de justícia dir que ERC va tenir un paper determinant i els seus dirigents van saber posar el nostre territori a l’ordre de prioritats del govern. Deltebre, per exemple, va haver d’esperar 23 anys per tenir un pont sobre el riu.

L’etapa de Maragall va ser políticament convulsa, però productiva i on es va transformar Catalunya. Malauradament l’Alzheimer va condicionar la seva acció futura al capdavant del país. La malaltia i companys que ni el van entendre ni el van tractar com mereixia. Avui el trobem a faltar, a la Plaça de Sant Jaume i al carrer Nicaragua. D’aquests dos espais pocs el volen recordar, però com diu el proverbi, “les persones passen però els fets queden”.

Joan Alginet i Aliau 

és tercer tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Deltebre.