'Manuel Pérez Bonfill', article de Jesús Tibau

Fa uns dies, en motiu de l’Any Manuel Pérez Bonfill, l’amic Emigdi Subirats em convidà a participar a una lectura de textos seus al Forn de la Canonja. L’acte fou molt emotiu, tot i l’absència de l’homenatjat per motius de salut o, precisament, per això. Antics alumnes i companys del vell professor desfilaren amb paraules plenes d’estima i de record. Jo, en certa manera, desentonava a l’acte, perquè no el vaig tindre de professor. Com a tortosí adoptiu des dels anys vuitanta, i per molt que m’estimi i em senti integrat en aquesta ciutat, hi ha una mena de sensacions que ja em serà impossible compartir. Els anys de la infantesa i d’institut forgen uns lligams profunds, uns records i emocions que esdevenen perpètues i, també, mitificades, afortunadament.

No, jo no vaig tenir a Manuel Pérez Bonfill de professor i, de fet, ja l’he conegut de vell, però tot i així em sento també una mica alumne seu, perquè tots som alumnes i mestres els uns dels altres. De Pérez Bonfill he après la seva mirada, uns ulls plens de picardia, d’intel·ligència, de bon humor i, en resum, de l’alegria de viure que es respira quan llegeixes els seus textos o quan hi comparteixes tertúlia.

Però, de mestre (l’ofici que possiblement més respecte i admiració em desperta), mai no s’ho deixa de ser del tot. Fa uns anys em convidà a casa seva perquè em volia donar una cosa. Em rebé amb el seu bon humor i senzillesa habitual. M’ensenyà la seva antiga màquina d’escriure i m’oferí un regal. Tots dos compartim la passió pels contes i per això posà a les meves mans el reüll Dues cartes, del polonès Slawomir Mrozek, que conservo com un tresor. El llibre és una bona lliçó de literatura, i l’exemple de Manolo també, que em va subratllar una paraula que procuro tenir en compte: autoexigència.

No, jo no vaig tenir a Manuel Pérez Bonfill de professor, almenys acadèmicament. O sí?

Fa uns anys vaig escollir un fragment del recull de contes Abusos del ritual com a cita inicial d’un dels meus llibres, perquè crec que resumeix la seva filosofia de viure, que comparteixo, especialment a partir de certa edat, quan t’adones de les coses que tenen veritable importància.

“Cavil·lo que, amb el pas dels anys de la meva existència, el temps és una dimensió que assoleix la seva plenitud en el sentiment”.

Durant aquest any, l’estimat Manolo rebrà molts homenatges, tots merescuts, però no hem d’oblidar que la millor forma d’homenatjar-lo és donant suport als mestres actuals, proporcionant-los recursos, donant-los suport en la decisiva tasca de dotar d’humanitat el món que vindrà; com feia Manuel Pérez Bonfill (en dono fe, perquè conec molts dels seus alumnes).

Jesús Tibau
és escriptor.