El 19 d'octubre de 1936 van arribar a Tortosa els primers refugiats de la Guerra Civil. Ho explica Josep Subirats Piñana al llibre Quatre alcaldes republicans de Tortosa. Els primers refugiats procedien de Pozoblanco (Còrdova) i de la rodalia de Madrid. Avui fa 71 anys que va arribar la primera expedició, mentre que el 30 d'octubre va arribar la segona, en la qual gairebé tots els refugiats també eren de Pozoblanco. Entre uns i altres, van calcular que eren més d'un miler, els primers refugiats que arribaven a Tortosa. Des de l'estació del ferrocarril, els refugiats de guerra van ser traslladats al Rastre, ja que se'ls va acollir al col·legi dels Josepets. El seu trallat va ser a peu, pel centre de la ciutat, en una processó que l'autor recorda com un "espectacle amarg". A més, l'Ajuntament no es trobava en el seu millor moment, però l'alcalde Josep Rodríguez va resoldre la instal·lació i el proveïment dels refugiats, que sobretot necessitaven roba d'abric perquè començava a fer fred. Molts veïns van anar als Josepets per portar-los roba i tota classe d'ajudes, però no n'hi havia prou i l'alcalde va autoritzar que la gent acollís els refugiats als seus domicilis. He trobat un relat molt emocionant d'un dels nens evacuats, Andrés Serrano García Malaguilla, que van arribar a Tortosa després de moltes penes i set dies al mateix tren. Pertany al llibre Joaquín Perez Salas y la Batalla de Pozoblanco, de Laura Pérez Romero. Tot seguit el podeu llegir:
Cuando los fascistas se acercaban a Pozoblanco en el mes de marzo de 1936 yo
tendría 10 ó 12 años. Fue entonces cuando tuvimos que evacuar el pueblo. Prácticamente
toda la población, mujeres, ancianos y niños abandonamos el pueblo. Mi madre y mis
hermanos, como la mayoría de nuestros paisanos, nos fuimos en trenes amontonados en
vagones de ganado. Primero fuimos a Villanueva de Córdoba donde estuvimos una
semana poco más o menos. De allí nos echaron y fuimos a parar a Algamasilla de
Calatrava de donde también nos echaron, nos subieron en un tren pasamos por Cuidad
Real y otras poblaciones hasta llegar a la zona de Levante. Cuando llegamos a la región
valenciana no quisieron admitirnos porque todas las poblaciones estaban llenas de
refugiados de otras provincias y tuvimos que seguir más adelante. Finalmente, siete días
después, metidos siempre en el tren, llegamos a Tortosa en la provincia de Tarragona
donde nos aceptaron como refugiados.
Al principio nos albergaron a todos en un convento desalojado bastante grande. No se
de qué orden de frailes era... pero allí había unos túneles que comunicaban a no sé
donde... Estábamos allí juntos niños y niñas y lo pasábamos muy bien. Pero aquello de
estar juntos era una guerra constante con los catalanes hasta que nos apartaron. Un día
sin avisarnos – engañados desde luego porque de otra forma no nos hubiésemos ido- nos
apartaron y nos metieron en unos autocares, a las muchachas las llevaron a un pueblo
que se llamaba algo así como Olivar y a los varones a Amposta. Allí nos repartieron en
casas particulares. A cada familia le agregaron un muchacho.
Yo fui a parar a Amposta y me alojé en la casa de un señor que se llamaba Armando
que era el jefe de toda aquella comarca. Mi hermano Nicolás también estuvo en Amposta
pero en otra casa distinta. En aquel pueblo estuvimos muchos de Pozoblanco. Me acuerdo
de algunos de ellos por los motes: Antonio el de Los Cangrejos, el Tanancho... Solamente
había mujeres y niños, porque hombres no lo permitían, como no fuese algún enfermo que
no pudiera valerse por sí mismo. Los hombres se necesitaban para la guerra y otros
trabajos. Los más grandezuelos íbamos a la escuela.
El trato que nos dieron los catalanes fue muy bueno. Nos quitaron la ropa que
llevábamos, la tiraron y nos pusieron otra nueva. Nos daban muy bien de comer. Te
puedo decir que allí estábamos como marqueses e íbamos todos los días a la escuela. En
Amposta estuvimos tres meses o más y después en trenes volvimos de nuevo a Pozoblanco.
En total estuvimos cuatro meses como refugiados. Los catalanes no querían que nos
viniésemos, nos decían:
-¡No se vayan!... ¡No se vayan!... ¡No se vayan!
Com dèiem, a Tortosa el govern municipal no passava un dels millors moments. Just el 19 d'octubre, va haver-hi una reunió en què el PSUC va insitir, sense èxit, en el seu dret de tenir nou regidors, com ERC i la CNT. A més, considerava que alguns regidors anarquistes no podien ser-ho perquè no podien acreditar el seu domicili a Tortosa durant els dos anys anteriors. La reclamació del PSUC no va prosperar, però la CNT va retirar la candidatura de Manuel Carrozas i va proposar el tortosí Josep Tarín per a l'alcaldia. L'Ajuntament es va constituir, però va elegir Enric Melich (PSUC), que va dimitir perquè no havien concedit al seu partit els nou regidors que demanava. Tortosa no tindria alcalde fins cinc dies després...
En altres poblacions del territori, les tensions entre les forces d'esquerres encara van anar a pitjor. A la Sénia, el mateix 19 d'octubre del 1936, van morir dos militants de la UGT, Agustí Galvaldà i Domènech Ciurana, que feien guàrdia a l'Ajuntament. Els seus assassins, segons explica Josep Sánchez Cervelló al llibre Conflicte i violència a l'Ebre, van ser dos destacats membres de la CNT.
19 d’octubre del 2007
L'efemèride: els refugiats de Pozoblanco i el nou govern de Tortosa
2 comentaris:
NORMES D'ÚS
La Marfanta permet els lectors registrats deixar-hi comentaris a cadascuna de les entrades. Amb tot, no s'acceptaran opinions que atemptin contra empreses o persones, i tampoc continguts amenaçadors o de caràcter sexista, racista o xenòfob, que seran eliminats quan siguin localitzats o notificats per algun usuari. Així La Marfanta no es fa responsable dels comentaris que facin els visitants, ni tampoc de les violacions dels drets de la propietat intelectual i/o propietat industrial de terceres persones (físiques i/o jurídiques) comeses pels visitants del web.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Gustau, ja portem unes quantes efemèrides i t'he de felicitar de com estas portant el tema, i la feina que estas fent.
ResponEliminaEstic convençut que aviat les impremtes també les podran llegir.
Molt bona la contalla dels de Pozoblanco.
Ja m'agradaria rebre-les al correu!
Però, mentrestant, farem hits.
També et comentaré que si en les enquestes no es pot establir un criteri de votació ecuànim jo no temptaria el diable ja que els resultats semblen força estranys. M'entens no?
A més, als que entrem amb compte google i que som els que aportem la major part dels comentaris ens situa en certa discriminació davant els fanatismes usuals de la xarxa.
Sempre ens queden els anònims, que veig que han tornat.
I, dic jo, tant costa posar "perico" al nom, per allò de la distinció en la conversa?
I ja rematant ... votaria per no tindre que posar la "Comprovació de paraules" entre dues i quatre vegades per comentari. (ja vaig per la tercera, afqfxzjr)
Es una opinió més.
;-)
El tema dels refugiats a llarg de la guerra civil, és potser dels menys tractats a l'hora de parlar d'aquell conflicte. Personalment, com que bona part de la meva familia en altres zones d'Espanya va patir ser refugiat, he sentit curiositat pel tema. La veritat és que buscant, buscant, em va sorprendre trobar força treballs acadèmics moderns on, a més del recull anecdotari de tantíssima gent, es feia constar la planificació que les administracions locals, autonòmiques i també la central feien de la qüestió; també esfereix el recull de reaccions a l'allau de refugiats en determiniats llocs i/o moments, arribant al punt de tractar-los com a gent que ens porteu a fotre'ns el nostre, o a encentar el conflicte entre comunitats. Molt interessant el teu cabussó al tema, xicot: anima't a més.
ResponElimina