'Catalunya i el 23-F: la fi de la transició democràtica'

[Pujol en la seua primera visita a Flix, només quatre mesos després del 23-F.
Imatge: Bloc de Pere Muñoz.]

Amb motiu del 30è aniversari del 23-F, us ofereixo íntegrament el treball que vaig redactar amb motiu d'una assignatura de Política, durant els meus estudis de la Llicenciatura de Periodisme a la UAB. És un treball escrit fa més de 10 anys (he hagut de recuperar-lo d'un vell disquet de 3,5) però hi trobareu algun element força desconegut, com el dinar que els capitans generals de València, Catalunya i Aragó haurien fet els primers dies d'aquell febrer del 1981 en un restaurant de les Cases d'Alcanar, hores abans d'assistir a una missa a la catedral de Tortosa.

Catalunya i el 23-F: la fi de la transició democràtica

LA TARDA del dilluns 23 de febrer de 1981, quan encara faltaven uns minuts per a dos quarts de set, es va produir l’assalt i l’ocupació del Congrés dels Diputats, a Madrid, per una força integrada per guàrdies civils i amb el tinent coronel Antonio Tejero al capdavant. Aquest intent de cop d’estat, considerat per la majoria d’autors com «la prova de força decisiva de la transició política espanyola», [Farràs i Cullell, 1998: p.11], va tenir a Catalunya una repercussió que no sempre s’ha analitzat amb la profunditat que hagués calgut, potser per la voluntat generalitzada de no remoure les cendres del passat. «D’aquella infausta nit, Pujol no vol ni parlar-ne. I molt menys incriminar ningú. Pensa que és millor no remoure les pàgines fosques de la història recent. Embruten les mans i la major part dels seus protagonistes estan vius» [José Antich, 1994: p.69].

En aquest sentit, cal assenyalar que tant els fets com les actituds que es van produir a Catalunya «van resultar determinants en l’evolució dels esdeveniments» [1998: p.11]. De fet, Farràs i Cullell afirmen que «a Catalunya va anar d’un pèl que les aspiracions colpistes es concretessin en alguna cosa més que en dubtes» [1998: p.12]. Barcelona, de la mateixa manera que ho fou València, va estar a punt de ser presa per trenta-quatre tancs i transports cuirassats de l’agrupació blindada del Regiment de Cavalleria Numància, que tenia la seu a Sant Boi de Llobregat, tot i l’oposició expressa del capità general de Catalunya, Antonio Pascual Galmés. En aquest sentit, però, cal destacar que el mateix Pujol ha apuntat alguns moments de dubtes pel que fa al capità general Galmés, com quan, ben avançada la nit del cop, el militar li va demanar per telèfon si el President estaria disposat a acceptar un govern de coalició presidit pel general Alfonso Armada, que en aquells moments s’havia posat el vestit de gala i es trobava negociant amb els colpistes a l’interior del Congrés:

«-President, bona nit. Hem de salvar la delicada situació. Com veuria una solució amb el general Armada? Ell es presta...pot sortir bé.

»-De cap manera-replica Pujol immediatament.-Millor dit, jo no em pronuncio. L’única cosa que m’interessa, en aquests moments, és saber què n’opina el Rei. Allò que ell diu.» [1998: p. 53].

De fet, aquesta situació, sens dubte tensa, es va produir poc després de les onze, i el missatge televisat del Rei, exigint els militars que acatessin l’ordre constitucional, no es produiria fins a un quart de dues de la matinada.

Durant molt de temps, s’ha dit allò de què «a Catalunya no va passar res» [1998: p.14]. Però nosaltres coincidim amb Farràs i Cullell, i creiem que es va córrer un risc molt greu perquè l’intent de cop d’estat hagués fet perillar la legalitat democràtica. Potser ja amb la suficient distància històrica, cal dir que va ser qüestió d’un joc d’atzars que la situació no empitjorés irremissiblement. Malgrat l’aparent normalitat general que es va viure als carrers i a les cases dels municipis catalans, la nit d’aquell 23 a 24 de febrer va estar plena de moments molt tensos, de dubtes, d’incertesa i de força por.

El Palau de la Generalitat, amb Jordi Pujol tancat a dins i envoltat de telèfons, és potser una de les imatges mentals més fortes que pot tenir qualsevol persona sobre els intents fets des de Catalunya per defensar i mantenir l’ordre vigent. Diferents autors, com Farràs i Cullell, Antich o Josep Faulí, coincideixen en manifestar l’angúnia i la tensió que es va viure a la seu de la Generalitat durant les llargues hores d’aquella nit. «(...)probablement [la Generalitat] era la institució de poder civil democràtic més significativa i operativa en aquell vespre alhora que també la més tendra: feia només nou mesos que Pujol havia pres possessió com a president de la Generalitat definitiva. Amb el govern i els diputats del Congrés segrestats; amb el Senat inoperatiu perquè molts senadors i el mateix president de la Cambra Alta assistien a la votació d’investidura de Calvo-Sotelo, amb el palau d’Ajuria Enea escandalosament buit, la Generalitat (...) i el seu president es van convertir en un dels pocs punts de referència de tota la societat espanyola» [1998: p.33].

Potser per això mateix, «aquell vespre, quan la incertesa sobre la continuïtat democràtica angoixava l’opinió pública» [Faulí, 1984: p. 120], Pujol, conscient de la responsabilitat que tenia en tant que president de la Generalitat, va contactar tan aviat com va poder amb la Zarzuela, per parlar amb el Rei Joan Carles i saber en quina situació es trobava la jove democràcia espanyola. Poc abans, Pujol s’havia reunit amb el capità general de Catalunya, a fi de preparar el dia de les Forces Armades a Barcelona, amb total cordialitat. Per això, el cop d’estat el va agafar completament per sorpresa. «Ni Pujol ni Pascual Galmés sospitaven que era el darrer cop que es reunirien. Al dia següent, el capità general va ser enviat a València a prendre el comandament de la regió militar més turbulenta durant l’intent de cop d’estat» [Boix, 1997: p.163].

Tot i aquesta sorpresa inicial, Pujol ha manifestat en més d’una ocasió les sospites que li havien despertat alguns comentaris sentits al general Armada. En primer lloc, val a dir que ja el president Adolfo Suárez va advertir Pujol de la perillositat d’un element com Armada. Cal destacar, per això, que en els mesos previs al cop d’estat, Armada era el governador militar de Lleida. «Un dia en Suárez em va dir que l’Armada no era de fiar. Va ser quan l’Armada va anar destinat a Lleida, sobre el mes d’octubre.» [1998: p.54]. Però a Pujol li semblava que el capità general de Catalunya, el Pascual Galmés, sentia una gran admiració per Armada, així que va decidir celebrar un sopar amb tota la plana major de l’Exèrcit de Catalunya. I aquest sopar es va fer, a la Casa dels Canonges de Pujol, només quinze dies abans del cop d’estat de Tejero, el dia 9 de febrer.

Pujol ho explica així:

«El cas és que feia poc que Suárez havia dimitit [es va anunciar públicament el 29 de gener]. Aleshores, la meva dona li va parlar de la situació política, i de Calvo-Sotelo.»

»-Bé, general, com veu, ara el senyor Calvo-Sotelo serà escollit president del Govern- va comentar Ferrusola.

»-Ho dubto molt- va respondre el general Armada.

»I la meva dona va quedar una mica parada, perquè no veia cap altra alternativa, no? Però no en va fer cas ni em va dir res, en aquell moment, sinó més endavant.» [1998: p.54].
La setmana abans, l’expresident català Josep Tarradellas també s’havia entrevistat tant amb l’Armada com amb el capità general de Catalunya. No voldríem implicar l’expresident en cap mena de conspiració colpista, però de tots és ben sabuda la bona relació existent entre Tarradellas i els militars, així com les declaracions fetes per l’expresident, el març de 1980 a un setmanari portuguès, en favor de recórrer a una intervenció militar al País Basc, donat que ja era massa tard per trobar una solució política [1994: p. 71]. Doncs bé, en Tarradellas ha explicat que va trobar Armada «molt llançat», només dos dies abans que el nomenessin segon cap d’Estat Major. I, pel que fa a la trobada amb en Pascual Galmés, Tarradellas va dir que van coincidir el 2 de febrer «per casualitat» a l’hora de dinar, a la ciutat de Calatayud [1998: p.32].

Però parlem una mica més d’Armada i de la seva relació amb Catalunya. El fet més polèmic, fins i tot tants anys després, és el dinar que l’alcalde de Lleida, Antoni Siurana, acompanyat d’alguns dirigents socialistes, va mantenir amb Armada durant l’octubre de 1980. Boix ho explica de la següent manera: «[Joan] Reventós havia assistit l’octubre, amb Enrique Múgica, responsable de les qüestions militars del PSOE, i Antoni Siurana, alcalde de Lleida, a un dinar que el batlle va oferir al general, llavors governador militar de la província»[1997: p.163]. No obstant, quan més es va parlar d’aquest dinar va ser uns mesos després del cop d’estat, en plena batalla política per la LOAPA. La guspira de la polèmica va anar a càrrec del llavors president del Parlament. Heribert Barrrera va insinuar certa connivència dels socialistes amb Armada, en una intervenció radiofònica que va indignar la cúpula del Partit Socialista de Catalunya (PSC). «Si el cop hagués triomfat, el senyor Pujol hauria abandonat la presidència de la Generalitat, que hauria estat oferta al senyor Tarradellas i, en el cas que aquest l’hagués rebutjada, l’oferta s’hauria efectuat al senyor Reventós» [1998: p.91]. Reventós, llavors primer secretari del PSC, no va trigar en replicar Barrera, acusant-lo gairebé de demència senil, de la mateixa manera que ho féu en Raimon Obiols, el «braç dret» del líder socialista. Sigui com sigui, el cert és que l’agost de 1980 Múgica, un dels comensals d’aquell cèlebre sopar, va visitar Pujol a la seva residència estival de Premià de Mar, per mirar de convèncer-lo de la necessitat de fer un govern de coalició, presidit per un «militar democràtic», i amb el català Jordi Solé Tura de ministre, per posar punt i final a l’era Suárez [1998: p. 95].

Però la implicació de Catalunya en els preparatius del 23-F no s’acaba aquí, ni molt menys. Els primers dies de febrer, va tenir lloc un altre dinar encara no recollit pels historiadors, i que seria una línia més en la investigació de la trama colpista. Segons vam poder saber a Tortosa, on en el moment del cop d’estat comandava la Guàrdia Civil el capità Francisco Acera Martín, un dels guàrdies que va acompanyar Tejero en la seva aventura del Congrés, els capitans generals de Catalunya, d’Aragó i de València es van reunir en un restaurant força conegut de Les Cases d’Alcanar, una vila marinera del sud de Catalunya, a la comarca del Montsià. A la tarda, segons ens diuen, els tres capitans generals van acudir a la catedral tortosina per a sentir la missa de set. Fins ara, aquesta missa entre Pascual Galmés (Catalunya), Jaime Milans del Bosch (València) i Elícegui Prieto (Saragossa) ha restat en secret. Sembla que dels tres, l’únic que es va fer enrera, malgrat alguns dubtes i mostres d’ingenuïtat, va ser el capità general de Catalunya, ja que tant Elícegui, i ja no diguéssim Milans del Bosch, estaven a favor de la fórmula política proposada per Armada [1998: p. 79].

De fet, parlar d’en Pascual Galmés ens permet tornar cap al Palau de la Generalitat, on havíem deixat fa estona el president Pujol, al telèfon. Malgrat el nerviosisme que es vivia a Palau, tots els autors coincideixen en destacar la perseverança de Pujol en evitar que les coses es desquiciessin. A banda d’un episodi més tens entre el President i el líder de Comissions Obreres (CCOO), José Luis López Bulla, en què fins i tot va haver d’intervenir Barrera, gairebé totes les fonts presenten un Pujol que va ser capaç de reconduir la situació i de tranquil.litzar la ciutadania amb unes quantes trucades telefòniques i amb el primer missatge institucional a tots els espanyols, a través de Ràdio Nacional d’Espanya.

Barrera havia arribat a Palau acompanyant els diputats del Parlament, a peu. Els diputats s’havien assabentat del cop d’estat per un uxier, amb el Parlament a les fosques perquè una avaria havia deixat sense llum tot el barri de la Ribera. L’apagada va fer que els diputats es pensessin que el tall en el subministrament elèctric era per culpa del cop d’estat, i el convergent Jaume Camps va pensar, camí de Palau, que tenien els dies comptats. «Camps, concretament, pensà que moriria, i a més va pensar que morir d’aquella forma «era una completa ximpleria». Després, va veure que en el curt trajecte del Parlament al Palau de la Generalitat no van aparèixer els tancs ni els camions carregats de soldats que en la seva primera escenificació del cop va imaginar que devien estar prenen la ciutat» [1997: p. 164].

De fet, des que es van conèixer les primeres notícies del cop d’estat al Congrés, Barcelona era una ciutat pràcticament buida. «A les set de la tarda», explica Rosa Regàs al llibre Memòria de Catalunya [1997: p.176], «Barcelona, i suposo que el país sencer, era deserta i els rumors transmesos per telèfon intentaven substituir les informacions que no arribaven d’enlloc. Vam saber així de les fugides d’uns per la frontera de França i de les fogueres domèstiques d’altres, intentant esborrar amb pressa les petjades d’un passat que de nou s’havia convertit en una amenaça».

Sens dubte, el panorama a la plaça de Sant Jaume era ben diferent, atapeïda des dels primers moments de polítics, sindicalistes, periodistes i curiosos, cobejants de saber en quin punt es trobava la situació. Com ja hem dit abans, Pujol va tenir uns moments de tensió amb el líder de CCOO, ja que López Bulla va informar-lo de la convocatòria, per part del sindicat obrer, de l’única crida pública a la vaga, com a protesta contra el cop d’estat. Aquesta crida a la vaga va xocar molt els responsables de les dues institucions de plaça de Sant Jaume, ja que tant el president Pujol com l’alcalde d’aleshores, el socialista Narcís Serra, havien estat fent tot el possible, durant tot el vespre-nit, per transmetre la necessitat de mantenir la calma i la total normalitat als carrers, als comerços i a les indústries de Barcelona i de la resta de Catalunya.

D’altra banda, tant Boix com Antich expliquen un altre episodi ple de tensió, en què es va témer per la seguretat dels membres del govern català a l’interior del Palau de la Generalitat. El capità dels Mossos d’Esquadra, l’ultradretà Beltrán Gómez Alba, va demanar al secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta, que li permetés d’armar els seus homes. «En aquest moment, el president era dins del despatx amb Barrera, preparant el discurs. Llavors, la màxima autoritat a Palau era jo», explica Prenafeta [1997, p.156], «se’m va encarar i em va preguntar si li donava permís per donar les armes llargues als mossos». Segons Prenafeta, malgrat que les armes eren al Palau, no les podien utilitzar sense una ordre expressa. En el seu llibre, Antich afirma que Prenafeta es va adonar de la trampa verbal que amagaven les paraules del capità dels Mossos, ja que a més de demanar les armes també volia tancar la porta del Palau.

«Són moments de desconfiança absoluta. Les referències que té el Govern català no deixen en gaire bon lloc el responsable de la policia autonòmica» [1994: p.75]. De fet, si aquesta situació sembla paradoxal és perquè el nomenament del màxim responsable de la policia autonòmica era responsabilitat del capità general de Catalunya, i perquè la persona designada havia de ser sempre un militar, destinat en comissió de serveis. Finalment, el conseller de Governació, Joan Vidal i Gayolà, va autoritzar que els Mossos es puguessin armar. Pert sort, no van haver de lamentar cap moviment estrany.

Poc després, dues hores més tard del cop d’estat, Pujol va poder parlar finalment amb el Rei. Va ser llavors quan se suposa que el monarca va dir allò tan famós de «Tranquil, Jordi, tranquil», i que després resulta que no va dir. El culpable de l’enorme difusió que ha tingut aquesta frase antològica és el periodista tortosí Daniel Arasa, després director d’Europa Press, que va saber caçar l’afortunada expressió d’entre les paraules del president Pujol, i transmetre-la amb un tèlex [1994: p.78].

Com hem dit, després d’unes hores d’incertesa, el Rei va sortir finalment per televisió, en un missatge enregistrat que suposà el primer contacte del monarca amb els ciutadans. «Quan Pujol escolta les paraules del cap de l’Estat, vestit amb uniforme de capità general de l’Exèrcit, sap que el cop no està totalment resolt, però pensa seriosament en què fracassarà» [1994: p.86]. Així, després del discurs del Rei, Pujol va considerar que «la cosa estava dominada» [1998: p.56], de tal manera que tothom va anar cap al llit, de mica en mica.

L’endemà, dimarts 24, Prenafeta va despertar Pujol, a les set del matí. El president engega la televisió que té al despatx, i en pocs temps el Govern i els diputats que hi ha retinguts al Congrés de Madrid són alliberats.

Farràs i Soler [1996: p. 168] van parlar amb Miquel Roca, el diputat nacionalista més conegut a Madrid i, per tant, el que tenia més números de rebre si la cosa es posava lletja. De fet, el 1977, el general ultra Iniesta Cano li va dir, mig rient, que si un dia guanyaven ells, l’haurien d’afusellar. Però bé, sigui com sigui, el cop d’estat va estar un fracàs i Roca, com la resta de diputats, va sortir al carrer en aquell matí de dimarts. El dirigent convergent es va dirigir cap a la seva habitació a l’hotel Palace i va parlar per telèfon amb Pujol i amb el cap de la Casa Reial, en Sabino Fernández Campo.

En aquest sentit, Farràs i Cullell reprodueixen com va ser, més o menys, la conversa entre Pujol i Roca [1998: p.57]:

«-Escolta, jo havia pensat que...

»-Ja sé el que has pensat i hi estic d’acord-el va interrompre Pujol».

Sense dir-ho s’havien intuït la necessitat de canviar el sentit de la votació en la investidura de Calvo-Sotelo. CiU havia optat per l’abstenció i, en la pròxima sessió, votaria que sí.
Així doncs, aquests dos autors asseguren que, tècnicament, el cop d’Estat es va produir el 23 de febrer per culpa del vot anterior de CiU, fet dos dies abans. L’abstenció del grup parlamentari Minoria Catalana va fer que calgués un altra sessió parlamentària. D’aquesta manera, argumenten Farràs i Cullell, si els catalans haguessin votat que sí el primer dia, Tejero i els seus dos-cents guàrdies civils haguessin trobat un Congrés dels Diputats totalment buit.

Història contrafactual al marge, el cert és que l’autonomia catalana va sortir clarament perjudicada amb el desenllaç final del cop d’estat. La xerrada telefònica entre el cap de la Casa Reial i Miquel Roca era per comunicar-li que tant CiU com el Partit Nacionalista Basc havien quedat exclosos d’una reunió de tots els partits amb el Rei, la mateixa tarda del dimarts 24. «Efectivament,-recorda Pujol-, ho vam pagar nosaltres perquè, aquella mateixa tarda, es va produir un fet que considero negatiu i fins i tot, en un cert sentit, ofensiu. El Rei va promoure una reunió a la qual va convocar UCD, PSOE, PCE i AP. No va convocar ni el PNB ni a nosaltres, CiU. El que es va discutir allà suposo que poc o molt ha influït en la política autonòmica que hi ha hagut després. Perquè la mentalitat LOAPA [Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico] ja existia. (...) El pagano del 23-F, finalment, serien les autonomies i d’una manera molt especial, Catalunya» [1998: p.59].

BIBLIOGRAFIA BÀSICA CONSULTADA
-ANTICH, José (1994) El virrei. Editorial Planeta. Barcelona.
-CARRILLO, Santiago. (1993) Memorias. Una vida política larga y azarosa marcada por responsabilidades importantes. Editorial Planeta. Barcelona.
-FARRÀS, Andreu, i CULLEL, Pere. (1998) El 23-F a Catalunya. Editorial Planeta. Barcelona.
-FARRÀS, Andreu, i SOLER, Toni. (1996) Roca. L’últim segon. Editorial Columna. Barcelona.
-POWELL, Charles T. (1991) El piloto del cambio. El rey, la Monarquía y la transición a la democracia. Editorial Planeta. Barcelona.
-LORÉS, Jaume. (1985) La transició a Catalunya (1977-1984). El pujolisme i els altres. Editorial Empúries. Barcelona.
-SOBREQUÉS i CALLICÓ, Jaume. (1986) Autonomia i democràcia a Catalunya. Editorial Columna. Barcelona.
-VV.AA. (FAULÍ, Josep; editor). (1984) Jordi Pujol, un polític per a un poble. Edicions 62. Barcelona.
-VV.AA. (1997) Memoria de Catalunya. Del regreso de Tarradellas hace 20 años al pacto Pujol-Aznar (fascicles). Editat per Diario El País. Barcelona.
-VV.AA. (1996) Memoria de la Transición. Del asesinato de Carrero a la integración en Europa (fascicles). Editat per Diario El País. Madrid.