7 d’agost de 2014

'Felip Valldepérez, la integritat d'un ciutadà de Tortosa', article de Josep Joan Moreso


El passat dia 4 d’agost va morir, després de patir una malaltia sempre duta amb admirable enteresa, Felip Valldepérez. Una persona molt coneguda a la ciutat de Tortosa. Durant moltes dècades va regentar una de les barberies més cèlebres de la ciutat, heretada del seu pare també de nom Felip, al carrer Montcada davant de la plaça dels Farols. I va participar en multitud d’iniciatives ciutadanes des del futbol del club Deportiu Tortosa fins a la implicació de creient convençut a Càritas.

El recordo de tota la vida. Els meus pares eren molt amics d’ell i de la seva dona Carme, tant que Carme és la meva padrina. El que crec que teixia la seva íntima estructura vital era un mode, especialment feliç, d’integrar la seva vida personal, privada, i la seva vida pública, professional. Recordo ara amb nostàlgia les vegades que anava tots els dies de Reis a buscar el regal que m’esperava a la seua casa del carrer Ferran, llavors. No era una casa desconeguda per a mi, perquè allí tenia l’escola (el jardí d’infants) la seva dona Carme i allí vaig aprendre les primeres lletres. Però era una casa diferent per mi. Hi havia un piano que ell sabia tocar (potser n’havia après als Hermanos dels que tan orgullós estava), la seva mare em feia esperar quan arribava en una sala determinada i jo gaudia dels comentaris intel·ligents i amables que Carme i Felip sempre em feien amb tot l’afecte del món.

Així era Felip. Parlava de Carme i dels seus projectes, de la seva filla Maica i els seus estudis (és llicenciada en Física i professora de secundària de Matemàtiques), i ara del seu gendre i del seu nét, amb la mateixa naturalitat que després parlava de futbol, de política, de la ciutat. Tal com em vaig anar fent gran van anar canviant els regals. Van ser ells els primers en familiaritzar-me amb el català, que no ens havien ensenyat a l’escola, regalant-me un any un exemplar que tenien de Les meves confessions de mossèn Manyà. Manyà havia estat professor de religió de Carme al batxillerat a l’Institut i segurament va influir en la seva determinació d’esdevenir mestra.

Felip se l’estimava, Tortosa. A poc a poc va convertir una petita casa de pagès per sobre de sant Josep de la Muntanya en una casa còmoda per passar els estius. Va fer-se fer uns marges perfectes amb pedres de la cantera de la Cinta que encerclen un magnífic jardí. Va aconseguir un escut de la ciutat amb pedra que era del segle XIV segons va dir-me. Tenia a la casa nova de Tortosa, passada l’estació del Carrilet, una bona col·lecció de pintura, on destacaven dues pintures de la ciutat, formidables, de Ferran Arasa.

La barberia del carrer Montcada era, parlo dels anys seixanta i començaments dels setanta, un lloc de trobada, de conversa, un espai per al diàleg. S’estimava la seva professió, en puc donar fer perquè ja jubilat va conservar els més preuats dels seus estris per seguirtallant els cabells privadament a alguns pocs familiars i amics, entre els quals el seu cunyat Pere i el meu germà Ramon. Ho feia perquè li venia de gust, ho va fer fins a dos mesos abans de la mort.

Va contribuir a fer de Tortosa una ciutat per al diàleg. Ell no fou mai un tortosinista tancat. Era d’una família del Perelló i sabia que el destí de Tortosa anava de la mà de saber ser, a la vegada, la capital de sud de Catalunya, liderant amb generositat el territori de l’Ebre i oberts al País Valencià i a l’Aragó, perquè Vinaròs, Morella i Val-de-roures estan fetes de la mateixa textura que nosaltres. Vull dir que la seua generositat i la seua manera de viure eren un continu entre la vida familiar i la vida pública, un diàleg perpetu per fer la vida de tots una mica millor. No hi ha gaires persones de les que es pugui dir això. Bastir amb solidesa i elegància una vida capaç d’integrar en un únic dibuix la vida personal i la vida professional és la manera més íntegra de conduir els nostres projectes. Hom ho notava en entrar a casa seua, hi havia la calidesa que dóna la integritat. La seva dona, Carme, i la seva filla, Maica, hi contribuïen de manera òptima. Van generar un espai comú de felicitat i benestar. Això que ara, dolorosament, com sempre, ha truncat la malaltia i la mort.

Un últim detall de la seua sensibilitat és haver triat per al recordatori distribuït a la darrera missa, a la parròquia dels Dolors, una de les imatges més corprenedores de les escultures de Tortosa: el Crist de la Puríssima, una escultura portada de Nàpols pel bisbe Veschi i de la qual n’és autor el frare franciscà Giovanni Francesco Pitorno, anomenat Humili di Petralia Soprana, de Sicília. És una de les expressions millors del barroc del segle XVII a Catalunya.

Felip Valldepérez fou d’una generació que va haver de refer la ciutat després de la guerra civil, la generació dels nostres pares, aquells anys de plom, la seua manera generosa i oberta al diàleg de dur-ho a terme és al moll de l’ós del seu llegat. Tractem de ser fidels al llegat d’aquest altre cavaller de la insigne ciutat de Tortosa que ens acaba de deixar.

Josep Joan Moreso 
és catedràtic de Filosofia del Dret Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

NORMES D'ÚS
La Marfanta permet els lectors registrats deixar-hi comentaris a cadascuna de les entrades. Amb tot, no s'acceptaran opinions que atemptin contra empreses o persones, i tampoc continguts amenaçadors o de caràcter sexista, racista o xenòfob, que seran eliminats quan siguin localitzats o notificats per algun usuari. Així La Marfanta no es fa responsable dels comentaris que facin els visitants, ni tampoc de les violacions dels drets de la propietat intelectual i/o propietat industrial de terceres persones (físiques i/o jurídiques) comeses pels visitants del web.

Disqus for Marfanta