'Pànic als òrgans de l’independentisme instrumental', article de Josep Moragrega

SEMPRE HEM SABUT que dins del bloc independentista, o ben enganxat al mateix, hi havia una part de la ciutadania que veia el procés com una manera de reforçar les posicions del Govern de la Generalitat a l’hora d’assolir un nou encaix de Catalunya dins el Regne d’Espanya. És el que en dèiem independentisme instrumental, el qual havia comptat amb el suport implícit o passiu de determinats mitjans de comunicació i d’alguns poders fàctics partidaris d’una millora de l’autonomia o d’aquells que, com a mínim, no consideraven convenient oposar-s’hi. Fins que se n’han adonat que la independència té prous adeptes com per ser una realitat ben aviat.

I S'HA GIRAT LA TRUITA. La tolerància que aquests òrgans de poder practicaven s’ha transformat en una acèrrima oposició, bastida sobre l’argument de què la persecució de la plena sobirania ens conduirà a l’hecatombe social. Aquests actors ara parlen de l’errada de la convocatòria d’eleccions catalanes abans de les generals, de l’equivocació comesa amb la declaració institucional del Parlament el 9N de 2015, de la submissió de Junts pel Si a la CUP amb les nefastes conseqüències d’un pla de xoc que sembla que pot arribar a destruir els fonaments ancestrals de la societat catalana. I així anar seguint.

DOS SÓN LES COSES BONES que ha tingut la llarga durada del procés. D’una banda ha donat temps a determinats segments socials per afegir-se al bloc independentista i,  d’una altra, la intensitat creixent del mateix ha permès que s’anés distingint entre qui hi havia accedit amb ple convenciment de qui hi era només per motius conjunturals. De ben segur les dos dinàmiques continuaran en els propers mesos i, n’estic convençut, seran més els que aniran arribant que no pas els que es quedaran pel camí.

ÉS COMPRENSIBLE que hi hagi ciutadans i ciutadanes que dubtin. Un procés d’independència planteja interrogants i dilemes. I també comporta riscos. Negar-ho seria mentir de forma descarada. Però cal estar convençuts de què val la pena arribar al final i estar disposats a assumir les dificultats que puguin sorgir. A curt termini els inconvenients dependran en exclusiva de la postura que adopti el Regne d’Espanya davant una realitat que no té marxa enrere. Oposar-s’hi tampoc els sortirà de franc. És factible, per tant, pensar que s’arribarà a un acord que convingui a tots. En canvi, a mig i llarg termini, ja dependrem de nosaltres mateixos i de ningú més. Per això hem d’esvair les pors que encara puguin quedar i hem d’il·lusionar aquells que han anat fent camí pensant que potser no caldria fer el darrer pas. No només cal, si no que és la millor opció. Cada cop serà més evident a més gent i serem una clara majoria els que voldrem assolir la darrera fita del recorregut.

NOMÉS DES D'AQUESTA FERMESA de convenciment podrem contrarestar la propaganda d’aquells òrgans que estan únicament preocupats per defensar els seus interessos crematístics i els interessos d’aquells grups de pressió als que representen, encara que sigui a costa de la llibertat dels seus conciutadans. Quan sentiu els seus arguments, valoreu si diuen ara el mateix que fa uns mesos o si han canviat el seu discurs. I si veieu que l’han modificat, pregunteu-vos perquè ho han fet i a qui beneficia aquest canvi. A vosaltres segur que no.

Josep F. Moragrega
és president d’Òmnium Ebre.