CiU va presentar ahir una proposta de resolució al Parlament de Catalunya perquè la cambra catalana, segons l'apliació de l'ús de les competències exclusives que té el nou Estatut sobre el marc simbòlic de Catalunya, declari la sardana Dansa Nacional. Segons el diari electrònic El Singular Digital, l'encarregada de presentar aquesta proposta va ser la diputada Glòria Renom, elegida per la circumscripció de Barcelona i membre de la comissió de Política Cultural. Així, Renom va destacar que la sardana "és una de les poques manifestacions dansades de la nostra cultura popular que, d'una manera regular i quotidiana, és present a la majoria de pobles i ciutats de Catalunya". En aquest sentit, no és per traure mèrits a la sardana, però potser a les Terres de l'Ebre, el País Valencià, les Illes Balears i la Franja de Ponent veiem les coses molt diferents. Què passa amb la jota? Per què hem de renunciar al fet que la jota puga ser considerada, també, una Dansa Nacional, tenint en compte que en el passat també va ser una dansa extesa arreu de Catalunya? Des del punt de vista personal, hi ha símbols identitaris catalans, com la sardana o els castells, que no ens fan ni fred ni calor. De fet, pensem que durant molt de temps se'ns ha intentat imposar la sardana a cop de cobla, tant des dels mitjans de comunicació com des de l'escola, lloc en què ningú ens va ensenyar a puntejar una jota, però sí a ballar la sardana i fins i tot el sirtaki de Zorba el Griego. Ara només falta que la sardana, la Dansa Nacional, siga oficial per llei. Si hi ha una dansa pancatalana, o dels Països Catalans, no és altra que la jota. També podeu llegir:
-La sardana, dansa oficial (Manel Zaera)
Foto: Bloc de Saragatona
Tots els nacionalismes són iguals, el d'aquí i el d'allà. No volen reconèixer la nostra especificitat cultural, som ebrencs!!!
ResponEliminaEl perfil “cumbaiá” de la autora d’aquesta proposta, parla per si mateix...
ResponEliminaAls voltants de la diada Nacional de Catalunya, vaig enviar un escrit a diferents diaris amb el títol de “la sardana imposada”. Volia ser un al•legat a favor de la jota. La nostra jota! Vaig rebre crítiques, sobre tot d’uns del Vendrell que em deien, entre d’altres coses “ignorant”, per que parlava de una “realitat pròpia ebrenca” diferenciada de la resta de Catalunya. No els vaig ni contestar, no valia la pena. Però que siguem natros mateixos qui discriminem la jota, és tot un despropòsit. Ja sé sap que qui perd els seus origen per la seva identitat.
ResponEliminaLa jota és, avui per avui, una de les poques coses que encara fa posar-me de pell de gallina quan l’escolto!
Aquesta és la carta:
ResponEliminaLA SARDANA IMPOSADA
Com cada any, al llegir el programa d’actes que l’ajuntament d’Amposta prepara per a celebrar la diada nacional de Catalunya, l’11 de setembre, em quedo perplex i ple de ràbia continguda. Un dels actes és la tradicional ballada de sardanes, amenitzada per la cobla la Principal Rapitenca.
Cal aclarir que no tinc res en contra de “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”, el que passa es que és un ball “importat”, es a dir, tradicionalment no es ballava a les nostres comarques. Com tothom sap, aquesta dansa va néixer a l’Empordà i, ràpidament es va estendre a altres indrets del principat i la Catalunya Nord.
A les Terres de l’Ebre es ballava (i es balla) la jota. I no per això s’ha de creure que per ballar-la som menys catalans i potser “més aragonesos”. El que es tracta, és de reivindicar la nostra pròpia forma de ser i d’actuar, al igual com es defensa la llengua catalana dels els “atacs” del castellà!
El que passa és que massa sovint, des de la Catalunya Vella se’ns ha volgut imposar la forma de parlar (el diccionari Pompeu Fabra no recollia les paraules pròpies del nostre territori) i els costums i molta gent, amb la creença de que per això eren “més catalans”, han acabat acceptant el que ens arribava de més enllà del Coll de Balaguer.
Tal i com diu la lletra d’una cançó del grup folklòric Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries: “Qui és qui sap d’on ve la jota, si puja o baixa pel riu o si la cantava un moro...”
Les Terres de l' Ebre continuem sent la Catalunya oblidada.Potser d' ara en endavant mos consideraran aragonessos per no agradar-mos la sardana?
ResponEliminaOstres, Sapo Roig, jo que visc a Calafell em sembla que sé qui és la colla aquesta del Vendrell. Vas punxar en os, noi.
ResponEliminamanel, com aprofitem per a reivindicar una identitat ebrenca quan el realitat el que voldríem és renegar d'una identitat catalana, no?
ResponEliminala gent que defensem activament la cultura ebrenca dia a dia, promovent-la, ballant-la, practicant-la no tenim cap dubte que esta cultura és catalana, que forma part de la cultura que es pràctica i es viu de salses a guardamar i de fraga a maó.
als espanyols i espanyolistes se vos veu d'una hora lluny...
Srs existeixen altres comarques de l'ebre on es balla mes la sardana que la jota,i dons no son ebrencs?aqui es pala d'imposar i jo no veig per an lloc que s'impossi res,a diferents llocs de catalunya es ballen danses diverses i no es questió de declarar-les danses nacionals,es tracta amb el cas de la sardana un nexe de mes o menys unió entre els catalans.
ResponEliminaLa pregunta és si allí on es balla més la sardana perquè en realitat és la dansa pròpia o perquè la pròpia s'ha perdut i no s'ha recuperat. Penso que la sardana, una dansa amb una música que m'agrada molt, no té cap necessitat d'erigir-se en dansa oficial. Ja és oficiosament la dansa nacional.
ResponEliminamanel de la vega, només t'ha fet falta dir la frase blavera (no mos fareu catalans).
ResponEliminaDe balls populars diferents a la sardana, n'hi ha arreu dels Països Catalans, lo que passa és que aquesta es va "imposar" durant la renaixença i ha quedat com a referent nacional, sobretot per les lletres de caire nacional català, com "la santa espina, "la moreneta", ....
Defensar les jotes, és la nostra forma de ser catalans, com també ho és fent bous.
sapo roig, estic d'acord amb tu.
Josep, ja saps que els bauïsme, segueix estant bastant viu a les nostres terres.
Si això es la teva forma de ser català, que sàpigues que hi ha qui diu que ser català es la forma de ser espanyol.
ResponEliminaLa sardana, nascuda a l'Empordà i àmpliament difosa
ResponEliminapel Rosselló i per l'àrea d'influència de Barcelona, té llargues arrels igualment al territori ebrenc. Als anys
1930, hi havia cobles sardanistes a Sant Carles de la Ràpita, Tortosa, Ulldecona i Amposta, i es feien
campanyes de difusió d'aquesta dansa per nombroses pobles (hi havia molts seguidors en molts pobles de
la Terra Alta i la Ribera d'Ebre). Va comptar amb nombrosos adeptes entre els quals la gent vinculada al
setmanari "Vida Tortosina" i a l'associació "Palestra" que s'adheriren al Foment de la sardana. Un dels
intel·lectuals que va encapçalar l'organització d'aquests aplecs va ser el centenari Joan Cid i Mulet (Jesús
1907-Ciutat de Mèxic 1982), que va composar una bellíssima poesia, La dansa de l'amor, que va incloure al
seu recull Roses Blanques (1934) i va rebre grans elogis per part de l'historiador tortosí Manuel Beguer,
director de la revista La Zuda.
"És la dansa catalana,/ la sardana,/ la nostra dansa millor,/ puntejar-la/ és estimar-la/ com la dansa de
l'amor.../ Quan la plaça riallera/ - un matí de primavera -/ la sardana veu ballar, i dolçament la tenora,/ riu i
plora/ amb l'encís del seu cantar./ Quan les mans formen rotllana/ i es va endolcint nostre cor/ per ballar-ne la
sardana/ que és nostra dansa millor,/ i l'orgull de nostra raça/ sura per damunt la plaça/ com una cançó
d'honor,/ i els ulls blaus d'una nineta/ al blau del cel fan tristor,/ sentim dintre nostres venes/ com es trenquen
les cadenes/ i s'eixampla nostre cor./ Quan els fadrins de la vila,/ mentre la lluna vigila/ senten neguit per
ballar,/ I la nit flairosa i bella/ s'obre com una poncella,/ que és la mel del poncellar,/ que és dolç sentir la
cançó/ que la tenora desgrana/ teixint-ne una filigrana/ amb el punt de la sardana/ que és nostra dansa
millor./ Ballem, catalans, que la sardana,/ n'és la dansa de l'amor...".
El franquisme va arraconar aquest ball i la resta de tradicions catalanes, i aquest arrelament territorial es va
anar diluint. No oblidem però, que també va quedar en no-res l'ús de la dolçaina, la gaita i la gralla, que no
s'han recuperat fins entrat els anys 1990. Actualment a les Terres de l'Ebres hi ha algunes cobles que
s'especialitzen en la dansa més bella de les que es fan i desfan. A Tortosa fa molts d'anys que es
realitzen jornades sardanistes i a Amposta hi ha una ballada multitudinària durant la tarda-nit de l'11 de setembre, a la qual assisteixen ebrencs de poblacions llunyanes com Gandesa, Xerta o La Fatarella. Els qui ballen sardanes a Amposta són gent del territori i en són un munt. També el poeta Roc Llop i Convalia, de Miravet, li va dedicar un cant bellíssim, com a mostra que al seu poble també hi havia un gran arrelament.
tot i això, com deia Manel Zaera, ja és la dansa oficiosa, i no entenc per què ha de ser declarada com a nacional, malgrat ser un símbol de la terra. De fet, ja es demanava que anés inclòs a l'estatut, la qual cosa no va prosperar (no sé si a la Moncloa ho haguessin tisorat igualment!!!).
A les nostres terres també hi ha grups folclòrics de regions estatals que ensenyen els seus balls, i en tenen dret. El qüestionament visceral de la sardana també té motius ideològics.
Emigdi, ja vaig llegir el teu article sobre les sardanes.
ResponEliminaA mi personalment musicalment m'agraden, però en qüestió de lletres, son més divertides les jotes.
una de les coses que et fan sentir d'una nació és la llengua, i per tant jo sóc català i no espanyol. Perquè tot i que la llengua castellana, la conec no és la meua.
Estic d'acord. PER a MI la llengua es el tret mes característic i diferenciador i el que em fa sentir mes català, Ara, com no pot ser d'una altra manera, com en quasi tot, no es pot dogmatitzar ni pretendre que tothom sentigue el mateix i per les mateixes raons. Hi ha algú que tingue mes identitat i trets propis que un andalús respecte al conjunt d'espanyols?, en canvi te la mateixa llengua. Tots els independentistes bascos parlen l'eusquera?. No acabaríem mai. Al final conclouríem que cadascú es de sa mare i son pare.
ResponEliminaLaketània???
ResponEliminaKatelània???
Katalana i tan contents.
Pensem que si hagués sigut amb Laietania pos Ialelania, Iatalania, Iatalana.
mmmmmmm Iata!
o Ilergetana o Ilercavotana
però no, mana qui mana. a menys riu més gana.
Contents el laketans?
I els indiketans?
I els laietans?
pos si ells contents s'acabatlobroquil.
Los comptats guanyen.
Bona tarda Josep, la veritat és que la sardana no m’he emociona massa, en canvi, la meva mare que és del Pirineu lleidatà l’encantava ballar-la en totes les festes dels pobles.
ResponEliminaLa cultura no té fronteres, i nosaltres tenim influències d’altres llocs. M’imagino que per això no vol dir que no poguéssim ser catalans, suposo que no vols que comencem a fer castellets. La majoria dels nacionalismes acostumen a ser normalitzadors. Potser calia fer aquest aclariment. Sí la teva pregunta és si soc nacionalista, la resposta és NO rotund. Ni d’aquí, ni d’allà.
Visca la nostra jota!!!
Manel,
ResponEliminano et jutjo personalment, però el teu partit és molt nacionalista, ho va demostrar amb la tisora i amb bona part dels seus moviments. Els d'allà impideixen que els d'aquí siguin, li pots dir nacionalisme o qualsevol altra cosa, però és la realitat. sobre si cal començar a fer castellers, només dir-te que en molts pobles es balla flamenc i sevillanes i jotes aragoneses. quina diferència hi ha?
salut
Hola Emigdi,
ResponEliminaSaps el que trobo fora de lloc en molts dels comentaris d'aquest bloc, són les interpretacions que cadascú fa de la resta d'opinions, si dic per exemple que no soc nacionalista llavors soc “blavero”, així fins qualsevol cosa. Algú s'estranya que un socialista sigui internacionalista! Home, potser encara alguns pensen que tot és blanc o negre.
La veritat que si parlem d'història i en aquest cas d'història política ens adonem que hi ha molta gent d'esquerres amb la mateixa ideologia que jo, i també dins d'ERC i ICV. D'aquesta manera l'esquerra sempre es caracteritza per un debat ideològic més ric i divers que altres corrents de pensament.
L'única diferencia al respecte és que nosaltres no presentem una proposició al Parlament que discrimina la nostra jota.
Una abraçada,
Manel,
ResponEliminagràcies per la teua resposta assenyada. A mi sí que em sorprén l'internacionalisme, quan es potencia un estat. Ja et dic que puc comprendre la ideologia personal de cadascú, però el PSOE potencia un estat i no deixa que se'n creï un altre per decret. Ells creuen en la nació espanyola, com alguns i algunes creiem en la nació catalana. Aquí no hi ha internacionalisme, sinó imposició d'uns damunt dels altres.
Quant al tema sardana-jota, ja he dit que està fora de lloc fer-ho oficial. Però de cap de les maneres la sardana és totalment aliena de les nostres comarques, i he aportat proves i n'hi ha moltes més. Quant a la jota, tampoc és una dansa generalitzada arreu de les nostres terres, no exaggerem. Hi ha molts pobles amb escassíssima tradició de la jota, senzillament perquè no en tenien gaire abans de la república i el franquisme ho va liquidar tot.
Les discussions assenyades m'encanten.
una abraçada,
emigdi
Menys si parlem d'algun regidor d'Urbanisme .... o d'algun alcalde de la legislatura anterior .... o d'algú que no l'hi agradi massa .... oi ???.
ResponEliminaA mí la sardana no m'agrada gens i la jota molt poc... Estic molt preocupat .... Sóc català ???....
Sóc de les Terres de l'Ebre ???...
Sóc nacionalista ???....
Si la referència del darrer anònim és a mi, només preguntar-li si ell no ha criticat mai cap polític, o no té dret a criticar-lo. tots tenim la nostra ideologia i les nostres preferències. Em sorprèn molt que algú les qüestioni, a més es veu pel to del post a qui dóna suport. Quant a què és ell, es pregunta, senzillament a mi m'importa un rave.
ResponElimina