27 de juny de 2015

'L'Orgull de l'Ebre', conferència de Jordi Trilla

Això no és natural!!!!....

Ho deia el sociòleg Josep Vicent Marqués l’any 1980 en el llibre del mateix títol. És natural ser home, dona, heterosexual, gai, lesbiana, bisexual, etc. Però no és natural la construcció de la masculinitat o la feminitat. Per què... Què és ser home o dona?
En aquest assaig, Marqués ens ofereix una delirant distòpia al pròleg, presentant una societat futura masclista i tecnològica, on l’homosexualitat masculina és la normativa, i on les dones estan esclavitzades en granges amb l’única funció reproductiva. Al final del pròleg, Marqués exclama “Oi que això no és natural? Tampoc ho és la nostra societat”.
Faig aquest primer apunt provocador per introduir una perspectiva crítica de la representació del fet homosexual. L’orientació sexual cap a persones del mateix sexe és consubstancial a la humanitat. Com s’expressa i s’articula ha canviat al llarg dels segles.
Les societats mesopotàmiques, l’antiga Grècia acollia fórmules ben vistes de relacions homosexuals entre homes grans i els seus deixebles; el mateix home del neolític, la mòmia del qual es va trobar ben conservada als Alps fa pocs anys, tenia rastres seminals al recte. En fi, que la cosa ve de lluny...
Des d’una perspectiva contemporània, la lluita pels nostres drets arranca un 28 de juny de 1969. Aquella nit uns quants commemoraven i retien homenatge a Judie Garland, que havia mort. La policia va interrompre amb una de les habituals batudes als bars gais de Nova York. Era el bar Stonewall i haurien de venir dies de disturbis i barricades. Naixia el moviment modern pels drets LGTBI.
En 46 anys hem fet passos de gegants, però no arreu. Avui encara hi ha més de 70 països que l’homosexualitat és pagada amb condemna de presó i a mitja dotzena d’estats es castiga amb la mort.
El moviment LGTBI no està exempt d’ideologia. La defensa del nostres drets ha passat per diferents etapes. Les primeres manifestacions, com la de Barcelona, la primera en tot l’Estat en anys de transició, reclamaven la fi del patriarcat i advocava per un altre ordre social i polític. És a partir dels anys 80, amb la irrupció de la SIDA que el moviment gira i es reorienta. I d’uns anys cap aquí, la reivindicació deixa el caràcter revolucionari i utòpic per buscar la plena integració social. No és menor el que conto, perquè com deia al principi, això no és natural, és una opció estratègica que el moviment ha impulsat. Hem passat de confrontar models a fer nostre l’actual model, revisant lleis i models socials perquè tothom hi tinga cabuda.
Hem sentit veus crítiques en els darrers temps, per gais i lesbianes, que manifesten la seva oposició al matrimoni igualitari i a la criança dels fills. Han estat veus injuriades.. Com no m’agrada jutjar, jo els he escoltat i sense compartir la seva opinió em semblen interessants en aquesta perspectiva crítica que us comentava. Perquè un altre món és possible.
La ideologia està en la pròpia definició del que som més enllà del cada individu. Sentim a parlar de comunitat LGTBI. Realment som una comunitat?? Què representa? Aleshores hi ha la comunicat LGTBI i la comunitat heterosexual???
Penso que parlar en termes de comunitat és fins i tot perillós perquè porta al gueto i a l’aïllament. Una comunitat és per definició un grup social que es caracteritza per un vincle territorial i de convivència o per una afinitat d'interessos i de conviccions ideològiques. I d’aquí naix el barri de Castro de San Francisco, Chueca a Madrid o el Gaixample de Barcelona.
Aquells que defensen aquestes illes de llibertat han de començar a mirar que passa arreu, com per exemple al Castro, que està quedant com un barri nocturn i atracció turística, on el veïnat ha marxat a barris on disposen de serveis sanitaris, escoles pels seus fills i centres comercials.
Us en recordeu del Vot Rosa dels anys 90? Va ser un gran fracàs i un error. Un error pensar que pel fet de ser gai o lesbiana  compartim valors polítics, creences o estil de vida.
Què som aleshores com a grup organitzat? Per mi i per molts dels activistes, som un col·lectiu de persones que compartim només una cosa en comú, un únic fet: La discriminació per la nostra orientació sexual. Això és el que ens uneix i aquest és, ha estat i ha de ser el denominador comú de la nostra lluita.
Arribat en aquest punt deixem-ho que aclarisca que parlo a títol personal i que me represento a mi mateix.
I mentrestant, q ha passat aquest anys a l’Ebre, a Tortosa? Em permetreu que entri en el terreny personal.
Quan era un adolescent, em sentia el noi més desgraciat, més sol i infeliç del món. Al meu poble, a Benifallet, pensava: per què m’ha tocat a mi?!  Ho trobava del tot injust. Sense cap referent, sense poder explicar-ho a ningú, tancat al meu armari somiava amb fugir a Barcelona. Alguna cosa bona es pot traure de la tragèdia particular. I per complir el meu somni necessitava estudiar i tenir bones notes. I això és el que vaig fer.
No sense entrebancs.  No sense insults. M’insultaven a classe, m’insultaven pel carrer, als vestuaris no podia entrar, se’n fotien al pati, a tot arreu. I jo en la meva tragèdia adolescent vaig fer-me la promesa de Scarlata O’Hara a 'Lo que el viento se llevó': Prometo que no tornaré a passar gana, vaja, em vaig prometre a mi mateix que marxaria de l'institut  i que les coses m’anirien bé, i que mai més em deixaria trepitjar, que seria fort i vaig aguantar, i aguantar i aquí em teniu, 35 anys després.
La meva història no és tant diferent de la de tants d’altres. Dels que hem tingut una escola i professors que no saben què fer amb tu, d’uns pares que ni ho sospiten. Quan vaig dir-ho a casa, mon pare li va dir a mare “ ja et vaig dir Dolores que lo del xiquet no era que fos modern”.
Els temps canvien i van a millor. La meva generació vàrem passar la joventut amagant-nos, reprimint-nos i ara tenim una associació que a cara descoberta vetlla i defensa els nostres interessos. Ni en els meus millors somnis, quan fa 30 anys mirava de reüll la porta del Cristal o el Broadway, els dos bars que en aquells anys tenien clientela gay, podia imaginar que Tortosa fos una ciutat oberta i que un dia com el d’avui commemoraríem el Dia de l’Orgull.
Com us deia, vaig marxar, vaig fugir a Barcelona per poder Ser. I he tingut una gran sort de poder viure en primera persona les tres Lleis que han fet el nostre país capdavanter en la defensa dels drets LGTBI. La meua trajectòria professional m’ha portat a treballar durant 10 anys per ERC.  I aquesta circumstància m’ha permès treballar per l’aprovació del matrimoni igualitari al Congrés i per l’aprovació de l’adopció per part de parelles del mateix sexe. Més recentment, al costat de la Plataforma LGTBCat dissenyant l’estratègia de comunicació i la feina de lobby per aprovar una altar Llei, que en situa de nou a Catalunya com un país pioner: La Llei Contra l’Homofòbia. He estat afortunat.
No sempre ha estat així. No ens hem sentit afortunats de vegades. Ens hem sentit diferents, menyspreats, petits molt petits. Si les meves paraules d’avui poden servir d’alguna cosa desitjo que siga per donar esperança. Jo me n’he sortit, com tants d’altres.
Com ho he fet? Amb la veritat.  Sent un mateix. Res a amagar. Només la veritat ens fa lliures. He tingut, hem tingut l’empara legal, però al final ha de ser cadascú, un a un que amb el dia a dia, fent visible la nostra veritat a casa, amb la família, a l’escola, a la feina, allà on anem... contribuïm a fer normal la veritat.
I què és la normalitat? No és altra cosa que allò que és habitual. I això és que podem fer.  Ser normal. Ser habitual que les persones s’enamorin, tinguin fills i els porten a l’escola. Ser normal és fer-se una besada al carrer. Ser normal és presentar la teva parella a casa i presentar-la a les trobades amb els companys de feina.
Encara falta un bon tros de camí. Sense anar més lluny cada dia es registren atacs homòfobs als centres educatius i estem descobrint una altra veritat oculta, la de la gent gran que després d’anys de viure en llibertat s’han d’amagar quan han d’ingressar a una residència.
Aquest camí, sense dubte, l’hem de fer plegats. Des de les famílies i des de les institucions, des de i especialment en l’educació.
I nosaltres, com a col·lectiu, de la mateixa manera que demanen que s’acabin amb els prejudicis cap a nosaltres, també hem de tenir un mirada sense apriorismes cap a la societat i les nostres institucions. L’exemple de la Llei contra l’Homofòbia és paradigmàtic. La seva aprovació es va fer amb el concurs de forces de signe polític molt divers.
Acabo. Sí com vivim, on vivim, com ens relacionem no és natural com deia al principi, aleshores que és natural? ES-TI-MAR! Ho deia el poeta, l’amor ens farà lliures, estimem-nos, siguem lliures per estimar a qui i com vulguem.
L’amor és l’amor i si un altre món és possible, jo vull que aquest nou món siga d’amor, d’afecte, d’estimació, un món just, un món lliure, un món en que tothom visqui la seva diferència amb igualtat d’oportunitats.
Vull un món com el que cantava Judy Garland a 'El Mago de Oz', com aquells nois que un 28 de juny de 1969  la recordaven i cridaven a StoneWall  davant la policia:
“En algun lloc més enllà de l'arc de Sant Martí
les aus blaves volen
i els somnis
amb els quals vas somiar
realment es tornen realitat.”

Jordi Trilla 
és periodista.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

NORMES D'ÚS
La Marfanta permet els lectors registrats deixar-hi comentaris a cadascuna de les entrades. Amb tot, no s'acceptaran opinions que atemptin contra empreses o persones, i tampoc continguts amenaçadors o de caràcter sexista, racista o xenòfob, que seran eliminats quan siguin localitzats o notificats per algun usuari. Així La Marfanta no es fa responsable dels comentaris que facin els visitants, ni tampoc de les violacions dels drets de la propietat intelectual i/o propietat industrial de terceres persones (físiques i/o jurídiques) comeses pels visitants del web.

Disqus for Marfanta