'Excuses o solucions', article de Francesc Barbero

AQUESTS DARRERS dies ha corregut la notícia del final de la descontaminació de l’embassament de Flix. Només una apreciació: ha acabat el dragat de l’embassament, la gran muntanya de llots tòxics ja no hi és. Però encara no podem dir que l’embassament de Flix estigui del tot net. Falta depurar l’aigua que ha estat en contacte amb la muntanya de fangs: més d’un milió de metres cúbics d’aigua que trigaran encara uns mesos fins estar en condicions de ser reintegrats al riu i que estan confinats en un recinte de 160.000 metres quadrats convenientment aïllat del riu per un doble mur de palplanxes i de terra ferma per un mur de formigó. Les dos estructures sumen dos quilometres i mig de perímetre. Com aquesta, les xifres en aquest projecte han estat sempre grans. Com el cost. Amb més de 200 milions d’euros d’inversió, aquesta actuació ha estat la partida majoritària en els pressupostos de l’Estat a les Terres de l’Ebre durant els darrers anys. Això ha servit per maquillar els desastrosos números d’inversió de l’Estat a l’Ebre. Un desastre que ve de lluny. Els grans dèficits en infraestructures actuals no s’entenen sense la deixadesa inversora de força legislatures i amb governs de tots colors.

LA INVERSIÓ, a Flix, ha servit per pal·liar una part de la crisi d’ocupació, per generar noves infraestructures i per posar el comptador ambiental a zero. Aquest és el factor d’arrossegament que s’espera que facin les inversions públiques: resoldre problemes, crear ocupació i deixar el territori millor preparat pel futur. En aquesta lògica no hi haurien de cabre AVE sense passatgers i autovies buides. Encara en els pressupostos de l’any vinent hi ha una partida generosa per acabar les obres i el controvertit Pla de Restitució. Controvertit perquè només se n’ha executat una petita part i perquè va ser Flix l’excusa per demanar un seguit d’infraestructures que s’haurien de garantir a tots els municipis, es fes o no una gran obra a prop. Alguns polítics locals, amb mirada al curt termini, van arribar a posar en risc tot el projecte de descontaminació si no s’executaven prèviament obres a municipis allunyats 15 quilometres del riu. Allò tan hispà de “¿qué hay de lo mío?”. Així, d’haver-los escoltat, ara no tindríem ni les obres ni el riu net. Dit això, és evident que l’Estat ha creat un altre greuge que cal atendre i és inexcusable l’execució de les obres hidràuliques del Pla de Restitució, que en el seu dia van ser part de la solució global a l’amenaça que tenia l’Ebre de Flix fins al mar. Caldrà treballar per a que, sota cap concepte, facin cap a la llista (cada cop més llarga) d’obres pendents a l’Ebre que ara formen l’A7, les variants de l’N-420, el desdoblament ferroviari, l’extensió de les xarxes de gas i fibra...

DELS MOLTS problemes que continua tenint el nostre riu (l’etern afany transvasista, la regressió del Delta, les plagues de tot tipus) podem dir que estem a punt d’eliminar-ne un. Fa deu anys pocs crèiem que s’hauria pogut recórrer tot aquest camí. Va haver-hi un grup de gent, polítics i ambientalistes, que s’ho van creure i enlloc de buscar excuses, van buscar solucions. Lluny queden les propostes de confinar la muntanya tòxica en un sarcòfag de ciment o de desviar l’Ebre (!), com es va plantejar. Sempre la millor solució és la que beneficia més gent. Tinguem-ho present en la resta de reptes que tenim a l’Ebre...

Francesc Barbero 
és regidor de Flix i portaveu d'ERC a la Ribera d'Ebre.