Feia goig ahir l'auditori Felip Pedrell de Tortosa, ple com un ou per veure A la Toscana, l'obra que obre la nova temporada de teatre. Una vegada més, va demostrar-se que el públic tortosí respon quan els programadors són valents i aposten per portar obres de contrastada qualitat. L'última obra de Sergi Belbel, que amb A la Toscana ha celebrat els seus primers 20 anys com a dramaturg, va enganxar el públic del Felip Pedrell des de la primera escena. Marc (Jordi Boixaderas) és un arquitecte reputat que ho té tot a la vida, i que a més manté una relació sentimental estable i envejada pels seus amics amb Joana (Cristina Plazas), la seua dona. Però de seguida veiem que hi ha alguna cosa que no funciona, quan Marc surt de la dutxa i la seua dona no contesta: sembla que ha marxat o que li ha passat alguna cosa. Enmig d'un clima de malson, el personatge és assassinat d'un tret al front. Amb aquesta arrencada tan violenta, A la Toscana és en realitat una obra rica de diàlegs i molt reflexiva, que ens retrata la crisi que fa trontollar la vida de Marc després d'un viatge a la Toscana, el seu lloc preferit del món. Teòricament, el lloc on havia de ser més feliç i retrobar-se a sí mateix. L'obra és una excel·lent barreja de gèneres que oscil·la entre la comèdia més àcida, els malsons i el drama, amb la mateixa rapidesa que canvia l'estat d'ànim del personatge principal i de les persones que l'envolten. No era una obra fàcil d'entendre, sobretot perquè Belbel ha construït una posada en escena complexa, amb una història plena de records, somnis i paranoies. Però crec que en general el públic va disfrutar, i també va riure molt, amb els genials personatges secundaris de Lluís Soler (Jaume) i Lluïsa Castell (Marta). A la Toscana és l'escenografia més que correcta de la depressió d'un home qualsevol de la societat del benestar, víctima d'una crisi de maduresa tot i que en realitat ho té tot per ser feliç. L'obra és una producció del TNC que ha estat a Barcelona fins el 6 de gener, després d'haver anat a la Fira del Llibre de Frankfut. Durant el 2008, la peça de Belbel es traduirà al castellà i continuarà la seua gira per l'Estat.
19 de gener del 2008
'A la Toscana': escenografia d'una depressió
Feia goig ahir l'auditori Felip Pedrell de Tortosa, ple com un ou per veure A la Toscana, l'obra que obre la nova temporada de teatre. Una vegada més, va demostrar-se que el públic tortosí respon quan els programadors són valents i aposten per portar obres de contrastada qualitat. L'última obra de Sergi Belbel, que amb A la Toscana ha celebrat els seus primers 20 anys com a dramaturg, va enganxar el públic del Felip Pedrell des de la primera escena. Marc (Jordi Boixaderas) és un arquitecte reputat que ho té tot a la vida, i que a més manté una relació sentimental estable i envejada pels seus amics amb Joana (Cristina Plazas), la seua dona. Però de seguida veiem que hi ha alguna cosa que no funciona, quan Marc surt de la dutxa i la seua dona no contesta: sembla que ha marxat o que li ha passat alguna cosa. Enmig d'un clima de malson, el personatge és assassinat d'un tret al front. Amb aquesta arrencada tan violenta, A la Toscana és en realitat una obra rica de diàlegs i molt reflexiva, que ens retrata la crisi que fa trontollar la vida de Marc després d'un viatge a la Toscana, el seu lloc preferit del món. Teòricament, el lloc on havia de ser més feliç i retrobar-se a sí mateix. L'obra és una excel·lent barreja de gèneres que oscil·la entre la comèdia més àcida, els malsons i el drama, amb la mateixa rapidesa que canvia l'estat d'ànim del personatge principal i de les persones que l'envolten. No era una obra fàcil d'entendre, sobretot perquè Belbel ha construït una posada en escena complexa, amb una història plena de records, somnis i paranoies. Però crec que en general el públic va disfrutar, i també va riure molt, amb els genials personatges secundaris de Lluís Soler (Jaume) i Lluïsa Castell (Marta). A la Toscana és l'escenografia més que correcta de la depressió d'un home qualsevol de la societat del benestar, víctima d'una crisi de maduresa tot i que en realitat ho té tot per ser feliç. L'obra és una producció del TNC que ha estat a Barcelona fins el 6 de gener, després d'haver anat a la Fira del Llibre de Frankfut. Durant el 2008, la peça de Belbel es traduirà al castellà i continuarà la seua gira per l'Estat.
12 comentaris:
NORMES D'ÚS
La Marfanta permet els lectors registrats deixar-hi comentaris a cadascuna de les entrades. Amb tot, no s'acceptaran opinions que atemptin contra empreses o persones, i tampoc continguts amenaçadors o de caràcter sexista, racista o xenòfob, que seran eliminats quan siguin localitzats o notificats per algun usuari. Així La Marfanta no es fa responsable dels comentaris que facin els visitants, ni tampoc de les violacions dels drets de la propietat intelectual i/o propietat industrial de terceres persones (físiques i/o jurídiques) comeses pels visitants del web.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
No només han d'apostar per obres de calitat, sinò també fer la fenia ben feta (publicitat, horari ...).
ResponEliminaFa un parell d'anys natros vam llegir d'una obra bastant coneguda (el nom algo tipus El Pianista del Mar - un home tocant el piano dalt d'un barco). Vam pensar en anar-hi però ho vam descartar i, per sort, despres vam vore que ho portaven a Tortosa. Quina il·lusió! També tenia un parell d'actors coneguts, d'aquests que surten sempre a TV3 (encara que no recordo ni el nom de l'obra ni dels actors, no vol dir que no ens va agradar moltissim!!).
Pos, bueno, crec que ho van programar a les 5 de la tarde en diumenge i no dic mentires si dic que no n'hi havia ni 20 persones a la sala. Sabeu lo que és que aquests actors feien una feina brutal i tocaven el piano de meravella i quan s'acaba, se sent 20 parells de ma aplaudint.
... vull dir vam descartar anar a BCN a veure'l.
ResponEliminaMe n'alegro que t'hagi agradat. Jo estava l'altra sala de l'Auditori, on encara durava un altre acte de qualitat, la presentació del llibre d'Alfons López Tena, Catalunya sota Espanya, que va resultar molt interessant
ResponEliminaHome, Gustau, em sembla que la valentia dels programadors és relativa quan juguen tan sobre segur. Els actors mediàtics són un ganxo amb el que t'assegures omplir la sala. La valentia, llavors, queda reduïda a la capacitat del talonari, perquè amb les cares conegudes també pagues el gust i les ganes. I que consti que això no treu que aquesta obra sigui bastant bona.
ResponEliminaNo estic d'acord amb Toni quan diu més o menys que és una aposta segura portar actors "mediàtics" (terme que també seria discutible). Jo he anat a veure obres on també hi surten actors i actrius de primera línea (dels que ell qualifica de mediàtics) i no estava plena ni la platea i l'obra també era de qualitat. Per tant, no té res a veure. No sé quins serien els factors que fan que s'ompli o no l'auditori. Evidentment, fer una bona publicitat i difusió de les activitats és clau.
ResponEliminaPer cert, a mi "A la Toscana" em va agradar molt, m'ho vaig passar molt bé.
ala menuda de l'auditori i a les vuit es va fer un acte amb el Sr. López Tena molt interessant.
ResponEliminaVa ser una llàstima que els mitjans de comunicació, com lo teu Gustau, no von fesseu ressó.
Si voleu un resum de com va anar l'acte visiteu lo meu bloc: http://lacomediantatortosina.blogspot.com/
Estic segur que la majoria de la gent que van assistir a la representació no tenien ni idea de l'autor ni de l'obra, però si que els i feia gràcia veure un espectacle interpretat per actors mediàtics. Això no es risc, es apostar sobre segur.
ResponEliminai jo torno a dir, igual que un anonim, que no esta tan clar. Jo vaig veure una obra (llegir la primera entrada) amb un actor de o Cor de Ciutat o Poblenou (la memoria falla), super conegut, i només hi havia 20 persones.
ResponEliminaBueno, això també depén de la promoció, no trobeu?
ResponEliminaAvui he demanat alguna informació a alguns programadors culturals de diferents pobles i ciutats i m'han conformitat, amb dades a la mà, que el ganxo mediàtic dels actors no sempre omple les platees. Hi ha sonores punxades d'espectacles protagonitzats per gent que surt per la tele. Però com això no passa a Barcelona, mai se n'assabenta ningú, més enllà dels que s'hi troben.
ResponEliminaFins aquí, dono la raó a alguns comentaristes. No obstant, si l'Emma Vilarasau o el Toni Albà només apleguen amb prous feines cinquanta persones a ciutats de 15.000 o 20.000 habitants, cal plantejar-se què deu passar amb propostes agosarades i poc comercials. Perquè si l'èxit el mesurem només en termes quantitatius, hem d'admetre que la cosa té un component relatiu.
No obstant, tot i donar-vos en part la raó, continuo pensant que els espectacles amb actors "mediàtics" no són tant una aposta artística com de talonari. A certs caxés s'hi arriba o no s'hi arriba, amb independència que després omplis o no.
Estic d'acord que la publicitat és bàsica. I sobretot l'horari. Això últim és fonamental. Em sembla que aquí els programadors tenen molt de marge. Els hàbits de lleure han canviat molt i em sembla que la gent d'aquest negoci continua preocupant-se només per no coincidir amb els partits del Barça.
Gracies per l'info Toni - veig que, com es pot veure de la suma dels posts, es complicat. Jo evidentment no se com ho programaria, suposo que calen actes que omplen per "subvencionar" els que no ho fan (o tots els beneficis tornen a Bcn en la maleta de les estrelles?).
ResponEliminaSobretot, jo concluiria que fassen el que fassen, que ens donen l'oportunitat de anar-hi ... o sigui que ho promocionen bé ja que estci segur que una alta % de la població no s'entera de la majoria de actes culturals. Ara que navego cada cop mes pels blocs, m'entero de un munt de actes, de presentacions, d'exposicions, de listings, de mailings pero costa!
Em va semblar molt bé que portessin una obra com "A la Toscana" aquí Tortosa, molts cops si volem anar a veure alguna obra de teatre, alguna òpera, musical... hem de sortir fora. L'Auditori estava ple, i crec que això és una prova de què quan es fa "algo" amb cara i ulls, la gent respon.
ResponEliminaCom a anècdota, afegeixo, que durant alguna estona, enlloc d'estar a una obra de teatre, semblava que fóssim a un concert, ja que molta gent estava en refredats i grips, i no paraven de tossir.