El trampolí de Tortosa

L'estructura elevada de la piscina municipal ja ha estat desmantellada per construir el nou complex d'aigües · La ciutat mateixa ha estat una molla per poder saltar més amunt ·

El trampolí que coronava la piscina municipal de Tortosa ja és història. Estava condemnat des que l'Ajuntament de Tortosa va decidir reformar les instal·lacions esportives de l'estadi i construir-hi el nou complex d'aigües, les obres del qual van començar l'abril passat. De fet, el gener del 2008, Ferran Bel ja va anunciar que Tortosa renunciaria al trampolí, i ningú va voler defensar-lo tot i que era tan únic i singular al territori com el velòdrom, que sí que alguns van aconseguir salvar. Feia anys que no s'utilitzava, i fins i tot hi havia gent que assegurava que el trampolí estava tot corcat (com el monument de la batalla de l'Ebre), i que qualsevol dia havia de caure tot sol dintre de la piscina. Uns altres deien que al trampolí de Tortosa no s'hi podien fer competicions de salt perquè estava construït de cara al sol, i els saltadors s'enlluernaven. No ho sé. Siga com siga, les últimes persones que he vist saltar des del trampolí eren joves que es colaven a l'estadi, les nits dels estius en què la piscina encara tenia aigua. A Youtube encara hi ha alguns dels vídeos que van penjar-hi. Per veure'ls només cal escriure “tortosa trampolí” en el cercador del portal de vídeos.



En realitat, i si em permeten la metàfora, Tortosa sempre ha estat un trampolí excel·lent. Al llarg de la història trobem casos més propers i més llunyans, en tots els àmbits: alcaldes que han arribat a diputats o senadors (Vicent Beguer, Marià Curto, Joan Sabaté...); polítics locals que han arribat a ministres (Marcel·lí Domingo) o a consellers (Rafael Vidiella); l'exdirector general de la Unesco, Federico Mayor Zaragoza, o gent de la cultura de fama internacional, com ara el dramaturg Ricard Salvat. També tenim periodistes il·lustres, no es pensen, com la popular Karmele Marchante... Però potser els casos més coneguts es troben entre els jerarques de l'Església catòlica, com els bisbes Ricard Maria Carles i Lluís Martínez Sistach, que han arribat a ser cardenals i arquebisbes de Barcelona després d'haver governat la diòcesi tortosina.

En aquest sentit, el cas del religiós que millor va saber utilitzar el trampolí tortosí és el del papa Adrià VI. Nascut a Utrecht el 1459 i preceptor de Carles I, va aprofitar la seua influència a la cort reial per ser nomenat bisbe de Tortosa el 1516. De fet, tot i que la seua estada a la ciutat va ser molt breu –es diu que només va estar-hi físicament dos dies, de camí a Roma–, va conservar la titularitat de la seu tortosina gairebé fins a la seua mort. La realitat, però, és que Adrià VI, com moltes de les figures històriques que sovint ha exportat Tortosa –ara em ve al cap el general carlí Ramon Cabrera, per exemple–, va ser un personatge controvertit. Així, el papa del Renaixement tortosí estava vinculat amb la Santa Inquisició, va prohibir els llibres luterans, i va lluitar contra els comuneros castellans. De fet, diuen que en arribar a Roma, el 1522, va rebutjar la pompositat del Vaticà, i que volia enderrocar la Capella Sixtina, que Miquel Àngel havia acabat de decorar el 1512 per encàrrec del papa Juli II. En realitat, va ser un pontífex fracassat, i per la seua austeritat va quedar-se completament aïllat a Roma, vivint com un capellà retirat. En aquest sentit, els cardenals romans consideraven que Adrià VI era “un bàrbar”, i després de conèixer el papa arribat de Tortosa van trigar 450 anys a elegir un altre pontífex no italià. Va ser el polonès Joan Pau II.

Publicat a El Punt