Pregó de les festes de la Cinta 2011, a càrrec de Maria Cinta Llasat i Duart

Bona nit mos done Déu: autoritats, reina de les festes, associacions, pubilles i pubilletes, tortosins tots:

Se molt be que he d’agrair a l’ajuntament l’honor que em va fer de proposar-me fer el pregó de festes, i ho agraeixo, però a la vegada em pregunto lo mateix que, estic segura, vos preguntareu tots vatros.

Què fa una iaia de 80 anys fent un pregó de festes? No tinc altre mèrit que el de ser una filla de Tortosa, una dona més entre tantes, que estima la seua ciutat i que ha lluitat per ella. Una mare com moltes, hereva de tantes generacions de tortosines que han forjat la nostra història, vivint les tradicions cristianes que han marcat els nostres destins.

Sento una gran responsabilitat i ganes d’estar a l’altura del que mereix Tortosa. Per això no puc evitar cert tremolor de cames i de veu per l’emoció i el respecte que em suposa pujar a aquest escenari fent honor a la invitació que se m’ha fet.

Però estic segura de que me’n sortiré; les tortosines som valentes, i tenim sempre la protecció de la Cinta. Ella farà que, bé o malament, vos digue lo que pretenc dir-vos, que no serà ni més ni menys que lo que em surti del cor.

Voldria representar i homenatjar a la dona tortosina de tots los temps: la del passat, la del present i la del futur. M’agradaria que mos posessim a la pell d’aquelles dones que van tenir el valor i la fortalesa d’enfrontar-se a l’invasor substituint els homes, que havien sortit a lluitar lluny de casa nostra.

Aquelles dones de l’Ordre de l’Atxa, la insígnia que rebeu vatros avui, reina de les festes, pubilles i pubilletes, que representeu les dones d’avui. Sou hereves d’aquelles avantpassades nostres, que van llegar-nos la seua fortalesa.

Desitjaria que, com a representants que sou avui de totes les tortosines joves, en el futur mantingueu el llegat de valentia i coratge, de manera que cap dificultat que us trobeu d’ara endavant us faci mai retrocedir. Que com elles, mantingueu sempre el cap ben alt en els difícils camins de la vida.

Voldria fer menció també de les no tan joves, la generació de les vostres mares; les que ja han comprovat que les coses no són fàcils, que s’ha de lluitar per construir un futur, que –amb estudis o sense- han pujat una família amb suor i treball diari, sense deixar-se vèncer pels contratemps. Els esforços es compensen sobradament mirant els fills i les metes aconseguides: no hi ha preu més ben pagat ni satisfacció més plena.

Per últim, voldria recordar-me’n de les iaies. Ho mereixen. Com seria possible avui que tants pares i mares treballessin fora de casa sense l’ajuda de les iaies? Elles tornen a ser mares per segona vegada quan cuiden als nets. Elles són les verdaderes heroïnes d’avui, de qui s’ha de rebre el testimoni de fortalesa i d’amor a la terra i als fills.

Totes, totes són dones triomfadores. Perquè hem fet i fem que Tortosa segueixi endavant, que no pare de créixer, que no s’estanque.

Per acabar amb lo que pretén ser la primera part del pregó, permeteu-me una llicència personal; és el que em demana el cor. Hi ha un col·lectiu de dones que estimo especialment o que poden representar ben bé totes les tortosines. Són les meves alumnes i amigues de l’escola de l’Ajuntament, amb les quals he treballat durant 45 anys. Juntes hem après a compartir moltes i moltes coses sobretot com estimar la família i ajudar Tortosa.

Reconèixer les dones tortosines, ho repetiré sempre, no vol dir excloure els homes, sinó fer pinya entre tots. El que hem fet de Tortosa, el que hem defensat i aconseguit, amb i per ella no ho haguéssim fet de no estar junts en les lluites.

I ara, voldria demanar un fort i sentit aplaudiment per totes aquestes dones de qui he parlat –siguen tortosines de naixement o adoptives, iaies, mares o filles, tot convidant a la reina de festes, a les pubilles i pubilletes a imitar els seus exemples i inclús a mirar de superar-les.

Deia quan he començat, que sóc una dona del poble que estima Tortosa. L’estimo perquè és la meua ciutat, perquè mereix ser estimada des del cor i també des de l’enamorament de les seues riqueses naturals; des del reconeixement de la seua grandesa històrica i cultural.

I de Tortosa, estimo els tortosins, amb totes les seues virtuts i defectes. Sense deixar d’estimar els costums i tradicions més ancestrals, de les que faig ús en qualsevol esdeveniment. Reconec que de Tortosa ho estimo tot: el parc, el riu, les muntanyes, el barri antic, los monuments, los barris dels eixamples, el castell, les muralles...

Ja ho sabeu, perquè us ho conto cada vegada que escric a l’Estel, i ho faig per ressaltar les meravelles de la nostra ciutat, i també per millorar-la i fer-la més digna d’estimació. Sempre insisteixo en que si volem avançar s’ha de donar més importància a les coses positives i no a les negatives.

Així, avui que m’han donat la paraula, permeteu-me que us convide a recrear junts i de manera breu alguns exemples del nostre patrimoni. És un intent d’oferir a la reina de les festes, i a les pubilles i pubilletes, un recorregut de vegades poc valorat, potser per massa conegut, però mereixedor, al menys per
a natros, d’una profunda satisfacció.

Començaré pel parc, perquè d’ell estem disfrutant ara mateix. Estos arbres que mos fan ombra han estat testimonis muts de totes les nostres vides. En els últims anys el parc s’ha revifat i torna a fer goig passejar-hi. Hem d’aprofitar-lo més perquè és una preciositat.

I què direm del castell de la Suda i les muralles? Estic tan contenta de veure- les restaurar poquet a poquet. Donen una sensació de grandesa, de ciutat amb un passat històric grandiós, que cal recuperar. Visitem més la Suda, ensenyem-la amb orgull a qui no ho conegui encara, i el Passeig de Ronda, als seus peus, baix la punta del diamant. No us ho perdeu, tortosins, l’espectacle del riu, la ciutat i la vall que l’envolta són una meravella des d’allà dalt.

Impossible no esmentar el gran tresor de Tortosa: la Catedral. Sabíeu que es considera capdavantera per molts dels seus valors únics en arquitectura gòtica i renaixentista? També pels exemplars de culte sacre que alberga, que són l’admiració dels visitants. Però els tortosins no coneixem massa estos tresors, perquè de tant de veure-la, ja no en fem cas i mos ho perdem.

I si volem valorar i conèixer la historia tampoc no ens hem d’oblidar dels Reials Col·legis i l’Arxiu. Dones del futur que avui mos presidiu, i homes del demà que mos feu companyia, aquí és on teniu la vostra historia passada, aquí coneixereu la vostra procedència. Visiteu-lo.

I visiteu, com no, l’Espai Sant Antoni. En ell podreu admirar amb detall la riquesa de la nostra Setmana Santa. Els magnífics Passos, que representen la passió de Crist, i que són tan i tan bonics, que no tenen res a envejar als famosos passos andalusos que veiem a la tele, i que són testimonis de la nostra tradició cristiana.

No voldria abusar en la recomanació dels monuments històrics. Fent tot un recorregut breu pels més importants de la ciutat, me n’adono de que recreo tot el barri antic, cada cop més rehabilitat i voldria, abans de seguir explicant-vos les coses que estimo, recomanar-vos que el passegéssiu més i més.

Seguim un altre itinerari, el que a tots ens fa disfrutar, i que tots estimem: el nostre riu. Jo l’estimo quan baixa cabalós a l’hivern, i l’estimo també a l’estiu, quan se’l mengen les algues. Estimo els seus passejos, de dreta i esquerra, que encara podrem admirar més amb les baranes noves que tant hem demanat i esperat. És el millor regal per al pare dels rius: l’Ebre.

Tornant a tot lo que estimo, penso en els projectes de futur, que també em fan estar orgullosa de la nostra ciutat: la nova Universitat, el Pavelló Firal i el Portal Tortosa-Centre, un espai de futur, però d’un futur palpable que encetarem amb carinyo des de demà mateix.

També m’agradaria contar-vos una altra classe d’estimacions. Diferents però també molt nostres, un regal de la naturalesa per a Tortosa: és la sortida del sol pel Coll de l’Alba , i la posta pel Mont Caro. Una preciositat que els tortosins d’avui i demà no es poden perdre, que no canvia, que es queda a la retina i al cor, per sempre.

I he deixat per al final una cosa que personalment estimo molt, però que em consta que també és estimada per tots los tortosins: los nostres Gegants. Rufolet i Rubí, Nabil i Zoraida. Són per a mi els fills de la meua creativitat de jove, l’obra primera que vaig fer per Tortosa. Estic contenta perquè, per fi, tenen una casa digna. Han anat tants d’anys “de roda en pila”.

En recordar els gegants, m’han vingut a la memòria tantes i tantes coses fetes per Tortosa. En la meva joventut, i encara ara a la vellesa, m’he preguntat a mi mateixa: Vols dir que la millor manera d’estimar Tortosa no és fer alguna cosa per ella? Cal estimar-la i admirar-la, sí; però sobretot s’ha de lluitar per intentar fer-la més gran.

I les meues vivències m’han demostrat que molta gent té el mateix amor que tinc jo per la nostra ciutat. Em venen a la memòria tots els treballs voluntaris duts a terme al llarg de la vida, i lo més bonic és que fóssim tants i tants los que vam treballar i ara treballen desinteressadament per Tortosa i pels tortosins.

Per a mi la satisfacció més gran ha estat la companyia de totes estes persones i poder compartir lo carinyo per la nostra ciutat, que és lo que mos ha donat l’impuls que necessitàvem.

En definitiva, hem de reconèixer la faena de tots los voluntaris que han fet de Tortosa una ciutat millor treballant per ella; la nostra ciutat, que amb bon motiu ostenta el títol de “Molt Noble i Humanitària”. Perquè la realitat és que vatros mateixes pubilles i pubilletes, sou la representació d’unes associacions que treballen per engrandir Tortosa, en molts camps, com el social, el de la cultura, l’esport, el turisme, la tradició, el veïnatge... I teniu molt que aprendre de totes elles. Aprendre i, si podeu, millorar-les. Perquè el que cal és treballar units, i crear estos llaços d’unió que contribueixin a fomentar una major estima de natros mateixos. Amb unes iniciatives conjuntes aconseguirem ser una ciutat més atractiva per als que vinguin de fora, i donarem a conèixer tots los seus valors.

Tortosins:
Hem tingut i tenim grans personalitats, dones i homes memorables al llarg de la nostra història, però tenim un defecte que cal reconèixer: ens costa fer pinya, avançar junts, reconèixer el valor i la raó de l’altre, acceptar la unió. Lo mestre Moreira, en una estrofa de la “Gran Jota Tortosina”, ho expressava així: “Quan un tortosí ha dit per aquí, que vol fer una cosa, que el deixin estar: ell s’aclarirà i eixirà a una vora”.

Tots reconeixem que això passa moltes vegades, i podem trobar exemples en molts camps. Però ho acceptem? Perquè, la jota continua dient-nos: “Endavant, ben units, lo cor fort i amanits los punys. Treballant, vencerem, i la història en lletres d’or, en relleu, gravarà la noblesa dels nostres cors.”

Realment és així, perquè totes los millors avenços los hem aconseguit junts, com lo riu, per exemple, que el vam defensar tots junts..., que la unió fa la força, i TORTOSA SOM TOTS. I aquí demanaria un aplaudiment per Tortosa i per la unió dels tortosins.

Estem arribant al final del que he intentat que fos un pregó de festes, però que, fins aquí, no ha estat altra cosa que un deixar anar els meus sentiments per les dones, per Tortosa i pels tortosins.

I he de demanar-vos perdó, perquè aquest és un acte de proclamació de la Reina de festes i de les pubilles i pubilletes. Vatros sou avui les protagonistes i a vatros voldria referir-me, molt especialment, en esta última part del pregó. Però em perdonareu si us dic que en tenim una altra, de protagonista; en realitat, la primera: La Mare de Déu de la Cinta. Ella és, com diem en el seu himne, la nostra mare, la nostra reina, i el nostre tresor. Em ve a la memòria una cançó molt dolça i senzilla, referida una noia del poble com vatros, a la Mare de Déu, que diu així: ”Noia del poble Maria, mare de l’amor més gran.” A mi personalment, el títol més gran que se’m pot donar és el de ser mare, i estic segura que com jo ho sentiran totes les mares tortosines. Perquè no ens conformem només en donar la vida als fills, sinó que volem acompanyar-los i ajudar-los sempre. Com més ho necessiten més estarem amb ells. I l’exemple més gran el tenim en la Mare de Déu de la Cinta.

A vatros que avui presidiu i que sereu mares del futur, voldria transmetre-us esta devoció, perquè féssiu a la Mare de Déu Reina del vostre cor i del nostre poble. A Tortosa podem presumir d’una cosa que no te cap més poble, d’una Reina com la nostra, baixada del cel, que ens va deixar una mostra del carinyo que ens te als tortosins, una cinta teixida amb les seves mans.

Aquest és el gran tresor que tenim los Tortosins, i així ho creiem per la fe, perquè ens ho han transmès les tradicions cristianes que hem rebut dels nostres avantpassats i que cal conservar. Perquè, si perdem los valors que la sustenten, què ens quedarà?

Cal enfortir els lligams del passat per avançar cap al futur, i això voldria que ho comprenguéssiu avui, pubilles, pubilletes i reina de les festes. Fe i tradició són els dos puntals que ens han ajudat a caminar a través de la història. Amb ells hem viscut i així ens ho han ensenyat els nostres pares. Fa anys cantàvem una cançó que penso que avui mos pot fe servei. Deia així:

“Deu-me la fe dels meus pares, la fe que em manca a mi,” i afegia “Va ser bona pel meu pare, va ser bona per ma mare, també ho pot ser per mi”. Penso que és veritat que la fe s’està perdent, però només la fe en aparença; potser la fe dels rites, però no la fe del poble. Perquè, tot i que el foc no estigui del tot viu, les brases de la tradició que estan en el fons de l’ànima es mantenen. I com, si no, estaríem avui dedicant les festes a la Mare de Déu de la Cinta? Com celebraríem les festes tradicionals del Coll de l’Alba, o les de la Providència a Mig Camí, o la Petja, a la Raval i l’Oliva de Bítem? Per molt que no ho veiem, això son manifestacions de la fe del poble, i no podrien desaparèixer d’un dia a l’altre perquè s’han transmès durant moltíssimes generacions i ja formen part de natros mateixos.

És clar que la societat actual està esborrant els sentiments religiosos dels homes, però ens són necessaris els valors de l’esperit per poder superar les dificultats del dia a dia en un món massa materialista. No voldria que prenguéssiu les meues paraules com un sermó de iaia velleta.

Jo voldria que aquestes festes i totes les vostres vides les disfrutéssiu més i millor: canteu, balleu, feu festa i focs, i poseu-vos ben guapes per acudir a tots los actes que us oferiran les autoritats. Teniu cinc dies de festa per viure’ls, de nit i de dia, i tota la vida per davant que us desitjo plena de felicitat.

Però també cal que tingueu un moment de reflexió, aprofitant els ratets que tindreu, dins del programa de festes, per estar amb la Mare de Déu de la Cinta. M’agradaria, per acabar, fer-vos una recomanació, i voldria que la recordéssiu bé. Quan en algun moment de la Missa Major o de la Processó noteu que us esteu avorrint, o vos facin mal les sabates, o tingueu tanta calor que no pareu de fer anar lo ventall a tota marxa, llavors recordeu el regal de la mare i li oferiu l’alegria de ser les representants de les vostres associacions i de la ciutat durant tot l’any. Llavors, aprofiteu també per demanar-li una miqueta més de fe per als tortosins, i molta i molta unió per a tots. Les dos coses fan molta falta. I ella us escoltarà, n’estic segura. I el diumenge a la nit, quan acomiadem a la Cinta a l’entrada de la Catedral, i veiem els ulls de tots els tortosins plens de llàgrimes d’emoció, penseu: aquí passa alguna cosa gran! La Mare de Déu mos escolta!

Perdó per haver-me allargat, i gràcies per escoltar-me: autoritats, Reina de les festes, pubilles i pubilletes, tortosins tots: gràcies per escoltar els recadets d’esta dona tortosina que s’ha atrevit a representar tantes i tantes dones que mereixien més que jo aquest honor.

Sortim tots al carrer a disfrutar estes festes, i que la Mare de Déu mos acompanye.

Imatge Canal 21 Ebre