Conferència institucional de l'11 de Setembre a Tortosa, a càrrec de Dolors Queralt

Il·lustríssim Sr. Ferran Bel Alcalde de la ciutat, regidores i regidors, altres autoritats presents, amigues i amics.

Molt bon dia a tothom.

En primer lloc, voldria deixar constància de la doble significació que la proposta que em va adreçar l’Alcalde per poder realitzar esta conferència institucional de l’11 de setembre va tenir per a mi, donat que, al mateix temps que representava un honor i un reconeixement tant a nivell personal com per a Òmnium Terres de l’Ebre, implicava també una gran responsabilitat.

Per a mi no hagués estat el mateix si se m’hagués fet la proposta com a mestra, o per la tasca com a regidora al meu ajuntament, per la meua vinculació personal amb el món de les bandes de música, o la literatura o per la gestió cultural... ja que hagués, en estos casos, pogut incloure una visió molt més subjectiva, i a nivell personal i individual.

L’encomanda en tant que POCTE representava un afegit de solvència per la meua part, ja que en parlar ho he de fer en nom de l’entitat a la qual represento i com a portaveu dels seus socis i sòcies, i més encara en uns moments com els que estem vivint i en un dia tan especial i significatiu per a tots els catalans i catalanes com el de l’11 de setembre.

A més, exposar temes de base com ara el futur que volem per a la nostra nació o denunciar els greuges continuats que diferents estaments i poders públics estan exercint contra les nostres voluntats legítimes, contra els nostres drets, tradicions i contra la nostra cultura no és una faena gens fàcil.

Em caldrà, crec, deixar a un costat els apassionaments i fer ús de la memòria, de la recerca i, sobretot, de la història; una història, siga dit de pas, que és nostra, que no ens l’hem inventada ara fa dos dies i que en molts moments ens l’han volgut amagar.

Deia Raimon: T’adones amic que fa molts anys que ens amaguen la història, i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells?

Voldria, però, abans de començar, deixar constància d’un altre fet que la majoria, per no dir tots els presents, ja coneixeu. Sóc convergent. No només perquè milito en este partit des de fa molts anys, sinó perquè, a més, tinc l’honor d’haver desenvolupat un càrrec públic sota aquestes sigles com a regidora de cultura i educació a Jesús des de l’any 2003.

Dic això perquè vull explicar-vos una circumstància que per a mi és transcendental i que hauria de marcar el full de ruta a seguir en la lluita nacional, el model de gestió que proposem des d’OC. A la Junta de les Terres de l’Ebre, que des de setembre de 2010 m’honoro de presidir, sobretot per la confiança que em vam dipositar els meus companys i els socis i sòcies que ens van votar, tenim el privilegi de comptar amb persones que, tot i tenir ideologies polítiques ben diverses, hem après a treballar conjuntament, a programar i a executar activitats i projectes des d’un àmbit que transcendix més enllà de l’estrictament polític i que s’empara sota un concepte de catalanitat i de defensa de la nostra llengua, del nostre País i de la nostra cultura mitjançant, si s’escau, l’educació i propiciant la cohesió social.

Amb tots els respectes, per tant, si se’ns permet, ens agradaria proposar este model als nostres representants polítics, tant els locals com els nacionals, conscients que la victòria en la nostra lluita nacional passa primer per la nostra unitat.

Com veureu Òmnium estarà present en tot el meu parlament, i és a partir de les nostres línies d’acció, i sota l’aixopluc d’esta voluntat d’unitat, que he pensat d’estructurar la conferència, ja que crec que d’esta manera tractarem tots els punts que ens pot interessar de comentar.

Seguint el consell d’en Joan Cid i Mulet, jesusenc il·lustre que va esdevenir un protagonista en primera persona de la vida social, la cultura, la política i la literatura dels primers anys del segle passat fins que, malauradament, va haver-se d’exiliar a Perpinyà el 1939 i a Mèxic el 1941, començarem parlant de la història del nostre País coincidint, a més, amb el primer dels àmbits de treball de la nostra entitat.

Ell ens deia: Ens cal en primer lloc, dirigir el nostre pensament nacional vers la nostra història. Conèixer tot el que hem estat, el que som avui i el que volem ésser i fer-nos un decidit propòsit de realitzar una tasca generosa i fecunda per a créixer les realitats passades amb realitats presents.

Començarem analitzant, per tant, el país i la història que ens ha acompanyat.

L’11 de setembre va ser declarat Diada Nacional de Catalunya l’any 1980, per tant fa ara trenta-un anys, no tants, pel Parlament de Catalunya. Tot i que ja fa molts anys que, d’una manera o d’una altra, s’estava recordant la data, sobretot amb ofrenes florals, de manera molt especial a Sant Boi de Llobregat (davant la tomba de Rafel de Casanovas, Conseller en cap de Barcelona el 1714) i a Barcelona davant l’estàtua del propi Rafel de Casanovas i a l’emblemàtic Fossar de les moreres, lloc on foren soterrats tots els lluitadors morts en la defensa de la ciutat de Barcelona, en el qual hi ha la famosa inscripció “Al fossar de les moreres, no s’hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor”.

Molts cops se’ns comenta que el fet que es commemora és curiosament una derrota però, en realitat, el que volem recordar és l’esforç, la valentia, la lluita fins al final i la resistència d’uns homes i d’unes dones valentes que, sense massa recursos ni formació en l’art de la guerra, van voler deixar-se la pell en la defensa del seu País.

No crec que calga aprofundir massa en el què ni en el com de la Guerra de Successió (1702-1714). Tots en som sabedors i tenim ben presents els fets en concret, la lluita d’interessos entre Castella i França d’una banda com a partidàries de l’opció del borbó Felip V, i de l’altra de les potències aliades: Anglaterra, Holanda i l’Imperi Germànic simpatitzants de l’opció de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Una lluita fonamentada en un primer moment en interessos econòmics i comercials tot i que, un cop finalitzada i com a conseqüència de la decisió dels catalans d’adhesió al Tractat de Gènova, va representar per a natros una retallada dels conceptes identitaris pel Decret de Nova Planta.


DECRET DE DEROGACIÓ
DELS FURS DELS REGNES D'ARAGÓ I DE VALÈNCIA. DECRET DE NOVA PLANTA.

.... he juzgado por conveniente, así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos….doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros y privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y se ha tenido en ella en sus tribunales…

Deia el Molt honorable Sr.Heribert Barrera, expresident del Parlament de Catalunya, recentment traspassat: quan un país està dominat per un altre es pot considerar que està moralment en guerra. Fa més de quatre-cents anys que estem en guerra moral.

M’agradaria ara parlar-vos de Tortosa, la nostra ciutat, una ciutat que ha estat protagonista en diferents moments de la nostra història i també en este moment tan decisiu per a la història del nostre País. L’any 1708 s’esdevé el Setge de Tortosa durant la Guerra de Successió.

El Regne de València acull l’aspirant austriacista Carles III, i els seus ciutadans van anar prenent posicions. Cal destacar el paper jugat pels Maulets, aguerrits defensors de les comarques valencianes, molt especialment de la ciutat de Xàtiva (cremada per les tropes borbòniques), que defensaven la causa de l’Arxiduc Carles i que estaven dirigits pel General Baptista Basset. L’Arxiduc Carles, en l’avanç de la seua conquesta i després de proclamar-se l’agost de 1705 Rei a Altea, entra a Barcelona, jura les constitucions catalanes i es nomena rei Carles III. Després de la fatídica batalla d’Almansa, ocorreguda en la històrica data del 25 d’abril de 1707, que ha donat peu a la cèlebre frase “Quan el mal ve d’Almansa a tothom alcansa”, les tropes borbòniques avançaven cap a l’Aragó, el País Valencià, i després de conquerir les veïnes viles de Morella i Ares del Maestrat, finalment entren a Catalunya per conquerir amb estratègies diverses, Lleida, Balaguer, Ulldecona i Tortosa.

En el moment en què arriben a Tortosa, es troben una ciutat protegida per la Coronela de Tortosa, un conjunt de milícies urbanes dirigides pel procurador Ignasi Minguella i pel Tinent Coronel Francesc Montagut. Tortosa fou la darrera plaça en caure. El 15 de juliol entren les tropes de Felip II d’Orleans a la ciutat i se signen les capitulacions, entre les que s’inclouen les capitulacions d’Ares, donant per finalitzada, per tant, la conquesta del País Valencià.

No seria este el darrer moment dramàtic per a la nostra història. Segles després hem de recordar malauradament també la dictadura del que fou Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, i la voluntat unificadora manifestada en els primers anys del segle XX amb la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya, el primer vehicle de recuperació democràtica del nostre País i la primera institució de govern establerta després de la desfeta del 1714.

El fet, però, és que la situació actual no és fruit només d’este moment històric vinculat a la Guerra de Successió o als processos següents de recuperació de la consciència nacional, sinó al fet que, malauradament, durant la nostra història hem patit diferents moments de recessió i de manlleu dels nostres trets propis, un d’ells, el més decisiu i repressiu de tots va ser, evidentment, el franquisme.

La fi del conflicte bèl·lic, de la Guerra incivil, l’any 1939, no va comportar la fi de la violència. Així, per imposar el nou ordre franquista, en la postguerra va continuar l’eliminació sistemàtica de tots aquells elements que eren considerats contraris al règim i que es relacionaven amb els sentiments d’identitat del nostre país, per temor que poguessen fer ressorgir el sentiment nacionalista: republicans, socialistes, comunistes, maçons, catalanistes, etc. Va donar-se una planificació i preparació freda i sistemàtica de les diferents mesures repressives que calia utilitzar contra els vençuts.

L’intent franquista d’esborrar la catalanitat va tindre també un gran impacte en l’àmbit cultural, d’identitat i en els trets diferenciadors i específics del nostre País. Es van canviar els rètols dels nostres carrers, es va bandejar la llengua catalana de la vida pública, es van eliminar determinats monuments públics .... Tots estos fets malaurats es troben reflectits amb excel·lència en el llibre Catalunya sota el règim franquista del gran historiador Josep Benet.

No voldria deixar de fer esment abans d’acabar este tema d’una de les conseqüències que van anar associades amb el fet dictatorial: l’exili. Tots tenim clar de què parlem quan anomenem esta paraula, un desplaçament voluntari o forçat per tal d’abandonar el país per a aquells que, d’una manera o d’una altra, discrepaven ideològicament dels principis de la dictadura i que van veure modificada la seua línia vital fins al punt d’haver de renunciar a la permanència física a la seua terra natal, a la seua gent, amb el corresponent endarreriment i limitació que això va representar per al nostre potencial creatiu com a país i per al creixement global de la nostra cultura.

Ara bé, pensem també en l’altre exili, el que l’Artur Bladé i Desumvila anomena l’exili interior, i que va tenir com a protagonistes tants catalans i tantes catalanes que no pogueren fugir i que van haver de patir l’emmudiment dels seus ideals i de les seues voluntats d’una manera forçosa i imposada.

Podria semblar en certs aspectes que estem parlant d’un moment actual, i de circumstàncies properes en el temps més que no de fets que es remunten al segle passat. Cal, per tant, estar a l’aguait, perquè potser actualment, sota un altre moment històric i règim polític no tan clar ni definit, s’estan executant els mateixos greuges, limitacions i condicionaments que en temps anteriors.

Un cop ens hem aproximat a la història del nostre país, passaré a parlar-vos del segon àmbit de treball, la llengua, una llengua en situació d’amenaça constant.

Deia l’històric escriptor de la Renaixença, fill del Vendrell, Àngel Guimerà, que la llengua i la història són el botí més preuat per sotmetre un poble, potser per això han estat sempre estos dos els punts de mira d’aquells qui ens han volgut ajudar a oblidar o senzillament a no conèixer.

Durant el temps del franquisme, el català es va voler eliminar de les escoles i fer que el castellà s’identifiqués com a única llengua vehicular. Afortunadament, però, no ho van aconseguir. Es pot excloure una llengua de l’escola sense que això aconsegueixi fer-la desaparèixer o eliminar-la. No va ser només de l’escola, però, que es va eliminar, sinó dels mitjans de comunicació, de l’administració i, en definitiva, de la vida pública i social. A més, les edicions de llibres estaven prohibides en català, així com qualsevol activitat cultural de caire teatral, musical o literari. Vam patir, per tant, una situació de disglòssia lingüística que pretenia relegar el català a una llengua considerada com a domèstica o de segon ordre. Esta repressió buscava l’eliminació de Catalunya com a minoria nacional dins l’estat espanyol, amb la destrucció de la nostra personalitat lingüística i cultural i la consciència del català i dels nostres costums i tradicions com d’un fet específicament folklòric. Ben exemplificador és el rètol que donava la benvinguda al pavelló Catalunya a la famosa fira del llibre de Ciutat de Mèxic de 1944: En el único país del mundo donde está prohibido publicar en catalán es en Catalunya. Situacions com esta, malauradament, donen validesa a una expressió que han difós reiteradament molts intel·lectuals catalans: som el poble-nosa.

Jaume Cabré, premi d’honor de les Lletres Catalanes del 2010, concedit justament per Òmnium Cultural, és un dels grans novel·listes universals. La traducció a l’alemany de la seua obra Les veus del Pamano ha aconseguit vendre 420.000 exemplars. De l’original en català se n’han venut 130.000, de la traducció castellana únicament 2.000. Considero que este fet el podem considerar com un delicte cultural, que porta a l’il·lustre novel·lista a pronunciar una cèlebre frase sobre la qual hauríem de prendre consciència: la literatura catalana és el secret d’estat més ben guardat de l’Estat espanyol. És a dir, ni s’ha fet ni es fa cap esforç envers la seua difusió, ni tan sols dins de la geografia estatal majoritàriament castellana.

M’agradaria aprofitar este moment per a, més enllà de consideracions històriques i emmudiments forçats diversos, parlar-vos una mica del nostre dialecte, el tortosí. Tots tenim clar que parlem tortosí, però el que potser no tenim tan clar és que moltes de les formes que ens són pròpies, no només les podem dir sinó que també les podem escriure, perquè són formes que pertanyen a l’estàndard oral i escrit de la llengua catalana. Tot i que per la denominació sembla que el dialecte tortosí haja de ser només el que es parla a Tortosa, convé aclarir que l’adjectiu tortosí és el que s’utilitza per referenciar el conjunt de parlars que tradicionalment pertanyen a l’ampli territori de l’antiga Diòcesi de Tortosa. S’estén, a banda dels pobles del Baix Ebre i del Montsià, també pel Maestrat, els Ports de Morella, el Matarranya, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre.

Crec que hem de parlar d’allò que ens és propi, siga adjectiu, substantiu, terminació verbal o modisme: este-esta, faena, granera, espill, xiquets-xiquetes, hòmens, jóvens... i que ens dóna un tarannà específic, amb la voluntat de reforçar-ne l’ús, a més de l’àmbit oral igualment a nivell escrit, i essent conscients que és faena nostra fer que alguns trets del nostre parlar tinguen la consideració que es mereixen i que aquells que estan admesos per l’IEC siguen usats a nivell de la nostra administració, dels mitjans de comunicació escrits i dels llibres literaris i de text.

I per acabar este apartat de llengua, malauradament ho he de fer comentant un aspecte que ens envolta darrerament. Un model educatiu d’immersió lingüística posat en perill per interessos partidistes i electorals.

En este incís us parlaré d’un nou àmbit de treball que des d’Òmnium es considera fonamental, el de l’educació. Catalunya ha gaudit i gaudeix des de fa tres dècades, d’un model lingüístic a les escoles exemplar que anomenem la immersió lingüística.

Els objectius de la immersió són evidentment didàctics i d’aprenentatge tot i que van també més enllà, amb la voluntat de recuperació i manteniment de la llengua en el seu àmbit territorial i el seu paper de punt de referència i garantia de la cohesió social.

Amb esta proposta s’ha aconseguit que l’alumnat escolaritzat a l’escola catalana tinga els mateixos instruments culturals i lingüístics amb el català com a llengua vehicular a l’escola, i siga capaç d’expressar-se tant a nivell escrit com a nivell oral en les dos llengües oficials a Catalunya, siga quina siga la seua llengua materna, o l’idioma que habitualment parle fora de l’escola. Un procés necessari i decisiu en un moment de recuperació nacional després que hagen passat a la història les llargues vacances del silenci, Cid i Mulet dixit, que ha estat possible gràcies a la implicació de tots els elements de la comunitat educativa però especialment del professorat i que, darrerament, amb l’augment d’alumnat nouvingut, ha tornat a resultar decisiu en el camí per aconseguir esta competència lingüística en les dos llengües cooficials dels xiquets i xiquetes del nostre país. Creiem seriosament que a les nostres escoles l’alumnat no ha de ser separat per cap motiu i molt menys per la seua llengua.

És per això que els darrers intents per acabar amb este procés a les nostres escoles ens preocupen i forcen a mobilitzar-nos per aconseguir allò que tant ens ha costat d’implementar i de mantenir.

M’estic referint evidentment a les decisions dels diferents tribunals que han dictaminat a favor de la modificació del sistema educatiu català demanant un augment i equiparació del castellà amb el català a les aules, trencant, per tant, el model d’immersió lingüística existent.

Hem de lluitar per mantenir este model educatiu que, d’altra banda, ha estat copiat i valorat més que positivament per diferents organismes europeus fins i tot internacionals, com la UNESCO o el Parlament Europeu. Però, tot i això, considero que no hauríem de perdre ni un segon més del que siga necessari només a defensar-nos sinó a mirar més enllà, cap al futur, i definir entre tots i totes el model d’escola catalana del s.XXI, un model, evidentment, que tinga en compte la immersió lingüística que estiga present, un model de qualitat i excel·lència, que ha d’acompanyar el procés educatiu del nostre alumnat

Paral·lelament, altres legislacions controvertides que legalitzen la no-obligatorietat del coneixement del català per accedir a la funció pública per part dels treballadors i treballadores de les Illes Balears, o la derogació de la clàusula annexa de reconeixement de l’existència del parlar català a la Franja de ponent per part del govern de la Diputació d’Aragó, les contínues retallades del català a l’escola valenciana... no fan més que unir-se a totes les anteriorment exposades, constituint un bloc d’atac global a la presència i vigència de la nostra llengua al conjunt dels Països Catalans.

Creiem fermament que mentre la nostra llengua estiga viva el nostre poble no morirà.

I per acabar us parlaré de la cultura, un dels àmbits que més ens agrada de treballar i en el qual més creiem. La cultura, les associacions i les entitats són la base fonamental, el pilar veritable del nostre procés de recuperació democràtica i nacional.

En un país sense estat com el nostre han garantit la voluntat d’implicació directa dels ciutadans en la presa de decisions i potser, d’una manera implícita, han substituït la manca d’organismes de decisió superiors, convertint-se en una mena de govern del poble, en tant que és a partir d’estes entitats i associacions que el nostre país, en moments de difícil gestió i de manca d’autonomia política, ha pogut trobar elements o estratègies per a poder créixer.

Penso que la cultura ebrenca ha estat durant molt temps oblidada, al calaix, potser per natros mateixos, els ebrencs i les ebrenques. Crec que ens correspon exactament això que a hores d’ara i des de diferents àmbits s’està fent: recuperar-la i fer-la ben present. Els grups de música tradicional i popular, l’embranzida de la literatura i dels escriptors i escriptores de vora l’Ebre, amb els certàmens literaris, set anuals a les TE, la jota cantada i ballada, els gegants i els capgrossos, el creixement en la creació de documentals i curtmetratges territorials, les colles de grallers i dolçainers, els diables, les bandes de música... han passat a formar part del nostre dia a dia .

Tampoc hem de caure en el perill, com en el seu dia el Sr. Manolo Pérez Bonfill avisava, que Catalunya s’acaba a l’Aldea, sinó més aviat el contrari, hem de ser conscients del nostre patrimoni cultural, valorar-lo i impulsar el seu coneixement arreu, al mateix temps que obrim les portes de casa nostra a les influències i a la creació de la resta del país i, evidentment, d’arreu del món. L’històric cavaller renaixentista tortosí, Cristòfol Despuig, en la seua obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, l’obra renaixentista més important en llengua catalana, exemplifica l’anhel sociocultural i alhora literari d’un notable ciutadà ebrenc, quan té el goig de comunicar-nos que ha redactat la història de la ciutat amb l’excusa de parlar de les coses de Catalunya. Cultura i història ebrenca i catalana que formen part d’un mateix sac.

Som molts els que estem caminant en este sentit. Crec que és el correcte i esperem trobar les complicitats necessàries, tant en les administracions com en els ciutadans, que en definitiva són l’objectiu d’estes accions.

Per acabar, i després del que hem anat exposant, què us proposem des d’Òmnium en una dia com avui, amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya?

Després de les mostres de canvi i de força cívica de l’últim any, amb la multitudinària manifestació del 10 de juliol del 2010 que va aplegar més d’un milió i mig de persones pel dret a l’autodeterminació, amb les consultes populars per la sobirania realitzades a moltes poblacions catalanes, podem dir que el país es troba en un moment important i decisiu. Catalunya està immersa en una mena de segona transició en la qual els ciutadans i les ciutadanes volem ser més protagonistes, sobretot pel que fa a la presa de decisions en un context d’aprofundiment democràtic.

Pensem que és necessari aconseguir, en primer lloc, la independència cultural: cal, amb les mesures legals necessàries, seguir defensant la llengua de qualsevol atac arreu dels Països Catalans, defensar el model d’immersió lingüística com a model vàlid de cohesió i construcció social i fer del català la llengua comuna de tots els qui vivim en este país. El nostre país ha acollit darrerament milers de persones d’arreu del món, tenim l’oportunitat, la responsabilitat, de construir junts la Catalunya del segle XXI; un país que ha de seguir sent obert, dinàmic, generós, acollidor, però també exigent i conscient; una Catalunya on potser es parlaran moltes llengües però on el català, amb accents i matisos diversos, ha de ser el punt de trobada.

En uns moments de recessió, de crisi generalitzada, pensem que hem de lluitar per la nostra independència econòmica. Els catalans i les catalanes hem de gaudir ja d’un concert econòmic just, recaptar els nostres impostos i determinar la nostra política econòmica.

I, finalment, el ple dret a decidir sobre el futur de la nostra nació. Ens cal tota la força de la societat civil per deixar ben clar que Catalunya té dret a decidir, i a aconseguir si s’escau l’autodeterminació. Este camí només pot arribar al seu destí quan es convoque un referèndum de manera oficial i vinculant a tot el país.

Des d’Òmnium estem treballant des d’un costat per enfortir nacionalment la societat perquè quan arribe este moment el sí siga majoritari i decidit, i per l’altra part per demanar als nostres representants democràtics que es comprometen, dins d’un termini de temps raonable, en l’exercici irrenunciable i efectiu del dret a l’autodeterminació.

Els catalans i les catalanes volem formar part d’una societat que es compromet a fons en la construcció d’una identitat complexa, difícil i variant, però al mateix temps cohesionada. Hem de ser capaços de mantenir viva la flama del nostre país : El cor de Catalunya, sota la superfície, encara batega.

Serà difícil, trobarem dificultats i tenim reptes pendents, però proposem una aposta clara per un futur més just, en positiu, amb optimisme, mirant d’anar endavant amb confiança.

Per tot això som avui aquí. Per commemorar i reivindicar la nostra Festa Nacional, però també per deixar ben clar que la lluita continua.

VISCA CATALUNYA!

Dolors Queralt

és la presidenta d'Òmnium Cultural a les Terres de l'Ebre

Imatge Ajuntament de Tortosa