Com no podia ser d’una altra manera, és per mi un honor i una satisfacció el nomenament de ser pregoner de les Festes Majors de la nostra ciutat de Tortosa. Quan l’alcalde de la ciutat me va trucar per convidar-me a fer el pregó de les nostres festes, vaig sentir, sobretot en el moment de penjar, aquella sensació de responsabilitat del qui està davant d’un fet especial. D’una oportunitat única d’arribar a més gent, i tot i que hi ha qui mereix aquest honor més que no jo, comprendreu que no podia deixar de respondre afirmativament per posar sobre la taula i donar veu a una realitat que tenim a casa nostra i a un equip de gent, que de forma generosa i discreta s’entreguen diàriament a auxiliar els més necessitats. Gràcies a tots ells, també ara en festes.
Aprofito també ara i en segon lloc, per agrair a la meva família la seva estima, paciència i comprensió per una dedicació que no entén d’hores ni horaris. Gràcies.
Estem en festes! Són Festes de la Cinta! Les festes majors de Tortosa. Una ciutat en més de 2000 anys d’història, Per a mi, la ciutat que m’ha vist nàixer, ciutat que estimo i respecto profundament. Una ciutat, no ho oblidem, que l’han pujada com la coneixem ara els qui van viure-hi abans que natros i una ciutat que ara fem els qui la vivim i visitem. Una ciutat en festes vives, com la gent que les participa.
En aquest sentit, des de sempre, les Festes de la Cinta han estat per a mi un moment especial i singular de l’any. Un moment carregat de records, d’imatges, però inclús més enllà de les imatges, de moments, de sons i olors: l’olor de la catedral..., del “parque”... de ben segur que ja les esteu experimentant...
Un moment del temps en que, per una setmana, tot sembla fluir diferent, els ritmes de la ciutat bullen pels seus carrers, pedres i places, i el temps es transforma, alentint-se o accelerant-se segons el moment.
No us faré cap recorregut de memòria històrica, però sí una aproximació a algun record puntual i gràfic d’un tortosí que n’ha viscudes moltes de Festes de la Cinta; de fet us confessaré que no recordo haver-me’n perdut cap.
Ja de ben petit, els qui comptem més anys d’entre els assistents ho recordareu i potser també ho compartireu, les festes de la Cinta suposaven un abans i un després: La reincorporació a “la vida de la ciutat” després d’un estiu “a la muntanya”. El final d’un estiu amb “el cap tot pelat” i de pantaló curt, que passava a un “tornar per a festes”, deixant les còmodes espardenyes per patir l’estrena de sabates noves l’any que tocava renovar-les, o simplement tornar a “vestir de carrer”.
Un “tornar per a festes” que suposava retrobar-te amb els amics i companys als carrers i places de Tortosa, després d’un temps al camp de convivència i experiències amb la família.
Me tornen ara records de petit, com, després de “la novena” amb tota la família, baixar pel “Coli” cap al “Mundial” del Sr. Estrany, per prendre conjuntament, “uns calamarets” i un refresc. O, uns anys més tard, en sortir de missa, marxar cap al “parque” amb els amics.
Però si un record passa al present i s’imposa en aquestes festes, aquest és, des de sempre, l’aclamació de les multituds amb l’himne a la nostra patrona, La Mare de Déu de la Cinta, en la seua entrada a la Catedral. Himne cantat pels assistents, entre aplaudiments i expressions acalorades i entregades, amb l’orgue sonant de fons.
Per tradició, per fe, per sentiment, per record, o per tot junt, realment sempre l’he tingut per un moment únic. Un moment emotiu i bonic en la memòria que guardo com a tortosí.
Sóc conscient i sabeu, que si avui sóc aquí, és també en nom i representació d’una gran tasca social i solidària que tenim a casa nostra.
Més enllà d’un pregó de festa major, és de justícia i entendreu, que la meua paraula principal en aquest acte sigui de reconeixement i agraïment sincer a la feina d’unes Filles de la Caritat i d’un equip de voluntaris i voluntàries de Càritas Interparroquial, que sense esperar res a canvi i de forma anònima, s’entreguen diàriament i amb tota la humilitat a auxiliar als qui més ho necessiten del nostre voltant.
Entendreu en aquest sentit que, si bé és evident que no hem vingut a parlar avui dels greus moments que estan patint molts dels nostres conciutadans, faci esment d’un fet que avui suposa una realitat molt propera a la nostra porta.
Jo us podria traslladar moltes imatges, molt pròximes, del greu moment que vivim, greus des de tots els punts de vista, amb noms i cognoms, però encara molt millor que jo, qui us pot parlar de la crisi, és aquell tortosí o tortosina que pateix directament les retallades al més profund de casa seva, aquella mare de família que te greus dificultats per arribar a final de mes, aquell petit empresari que no pot pagar perquè no cobra el que li deuen, aquell matrimoni jove aturat amb fills a càrrec que es veu abocat a entrar en perill real de marginació, aquella família amb malalts o avis al seu càrrec i una economia que no li permet afrontar les despeses per sostenir-se, aquelles persones grans que després d’una vida d’estalvi i sacrifici no poden disposar dels seus estalvis com voldrien.
Cada vegada més dels nostres conciutadans, per desgràcia pateixen els efectes d’aquesta greu situació actual, fins al punt que estem desbordats i al sostre de la nostra capacitat. Us dic amb tota veritat que tant de bo haguéssim de tancar el “Menjador social”, després de dos anys de la seva inauguració i ara al límit també de la seva capacitat, per falta d’activitat. Seria un èxit de tots.
I no acaba aquí, malauradament, observem i constatem amb dades, com la crisi afecta cada cop més, als nens.
Aquesta idea ens ha de fer pensar als tortosins i tortosines sobre el nostre llegat com a poble per als nostres fills i néts. Sobre el futur conjunt que volem i sobre què fem avui amb el que tenim al nostre abast per tal d’arribar-hi; i aquest punt és realment decisiu.
Segur que no podem fer tot el que ens agradaria, segur que moltes coses no depenen de natros, però també segur que tots podem fer una mica més.
Com us proposava a la saluda que vaig tindre oportunitat de redactar per al programa de festes de la Cinta: malgrat les dificultats, esforcem-nos, treballem junts i no perdem el somriure.
Somriure és el llenguatge més universal. Somriure amb els llavis i fins i tot amb la mirada. No entén de colors ni de moments històrics, ni de cultures ni civilitzacions, ni d’edat o nivell de desenvolupament. És universal i potent, arriba del cor i acull. Trenca les més altes barreres i facilita la comunicació. Somriure, en si, ja és comunicació d’alt impacte.
Us podria posar molts casos del nostre voltant, on, davant les dificultats, l’alegria dels més humils i indefensos suposen un exemple per als demés, i on compartir omple d’autèntica felicitat tant al qui rep com al qui dóna.
Alegrem-nos, participem i compartim la nostra alegria amb els qui tenim a la vora i els qui ens visiten!
Ens parlen constantment de la crisi, però potser més profunda que aquesta crisi ha estat la crisi de valors. S’ha confós la felicitat amb el diner. S’ha confós la crisi econòmica amb aquesta crisi de valors.
Entristeix comprovar, a nivell de societat en general, com ens hem acostumat a “viure bé”, per “aparcar” la cultura de l’esforç, inclús l’amabilitat, el respecte i la gratitud.
Aquest, a nivell general, és un fet constatable i molt visible, però no és un fet únic. És un fet que conviu amb un altra realitat més discreta, menys visible, però igual de real. Una realitat que ens guarda l’esperança i la confiança d’un canvi. Una realitat que ens alegra i anima a seguir endavant: l’exemple diari , també en èpoques amb pocs recursos, dels qui segueixen treballant i esforçant-se amb persistència i tenacitat, amb la confiança que dóna el resultat de la unió de les nostres forces per un objectiu superior i comú. Fa menys soroll i no ocupa portades als mitjans de comunicació, però la potència humana dels èxits aconseguits en aquest sentit parlen per si sòls. Molts cops, èxits amb noms i cognoms i des de la curta distància.
Per tant, la meua principal paraula necessàriament ha de ser de reconeixement cap a l’obra de totes aquestes persones que fan que jo us pugui parlar avui, i per extensió també de totes aquelles persones i entitats compromeses socialment i que treballen de forma desinteressada per millorar la nostra ciutat.
La darrera idea que vull traslladar-vos és que vivim moments molt difícils, però que alhora també són moments en què surten a la llum els autèntics valors i la qualitat humana de la nostra gent davant dels problemes dels qui més pateixen.
Des d’un petit gest, fins al major dels ajuts, us puc assegurar que mai deixa de sorprendre la solidaritat tortosina i el gran bé que s’està fent als qui més ho necessiten.
Us puc dir amb satisfacció que Tortosa és solidària. Els tortosins i tortosines som solidaris. No perdem aquest valor! No donaré noms, com sabeu, però entre els assistents he vist a molts de vatros que sabeu perfectament del què us parlo. Alguns, coneguts. A d’altres a qui no us conec però amb qui hem parlat. Gràcies a tots vatros, perquè això també va per vatros i la vostra generositat.
Mai podia pensar que el temps dedicat desinteressadament a ajudar els altres em portaria l’oportunitat de disposar d’aquest honor tan gran d’adreçar-vos unes paraules avui, que, si us he de ser sincer, me resulten més difícils que la tasca del nostre dia a dia.
Com a totes les crisis, és temps de repensar certes coses, de canviar-ne d’altres, de fer-ne de noves o d’una nova manera, de “fer net” de moltes, de quedar-se amb l’essència del que és realment important, de compartir, de somriure, de compartir un somriure, de xalar, de participar dels actes, de participar de la festa, de sortir al carrer i retrobar-nos tots.
Ara que s’apropen les festes de la Nostra Patrona, la Mare de Déu de la Cinta, visquem-les intensament.
Segurament amb major austeritat, potser amb majors dificultats, però amb tota l’alegria de compartir el que tenim i de retrobar-nos; amb l’alegria de sortir al carrer i regalar un somriure o una abraçada, de participar de les festes, de convidar als de fora, d’apropar-nos a la nostra gent i acollir als qui ens visiten.
Gràcies una vegada més per fer-me confiança, molt bones festes a tots! i visca la Mare de Déu de la Cinta!
Imatge Ajuntament de Tortosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
NORMES D'ÚS
La Marfanta permet els lectors registrats deixar-hi comentaris a cadascuna de les entrades. Amb tot, no s'acceptaran opinions que atemptin contra empreses o persones, i tampoc continguts amenaçadors o de caràcter sexista, racista o xenòfob, que seran eliminats quan siguin localitzats o notificats per algun usuari. Així La Marfanta no es fa responsable dels comentaris que facin els visitants, ni tampoc de les violacions dels drets de la propietat intelectual i/o propietat industrial de terceres persones (físiques i/o jurídiques) comeses pels visitants del web.