1 de setembre de 2015

'Pols hipnòtica als ulls', article de Jesús M. Tibau


EIXUTA, la pols s’alça mestressa de l’espai buit que, de forma ineludible, creix sota les mans de les grues. El núvol es deixa portar pel caprici volàtil del vent, i s’endinsa a les cases veïnes per la més mínima escletxa, s’acumula damunt dels vehicles que suporten estoicament el xàfec de pols, i es fica als ulls curiosos que no poden apartar la mirada, encuriosits alguns; plorosos, uns altres; hipnotitzats, tots. Entre les runes, encara resisteix el relleu d’antigues habitacions, mobles trencats que no entenen quina ha estat la seva falta, una làmpada que es gronxa sota un sostre mig esberlat, escales que no van enlloc. Part de la vella façana fluvial de l’Ebre dibuixa el seu últim perfil i el carrer Croera, ara tallat, espera amb ànsia el pas de la llum.

POQUES actuacions urbanístiques han despertat tanta polseguera a Tortosa, que jo recordi, com l’enderrocament de les cases de davant la Catedral. Les opinions són enfrontades, viscerals, els arguments es basen en teories diverses carregades de raons i, sobretot, d’emocions. 

AMB MÉS d’un quart de segle vora l’Ebre, em sento un tortosí més, m’estimo aquesta ciutat, però el fet de no haver-hi nascut, de no haver passat la infantesa corrent pels seus carrers, em deslliura de certa càrrega emocional que de vegades fa difícil ser objectiu.

MÉS D’UNA PERSONA m’ha preguntat l’opinió de tot plegat, i confesso que, indecís de mena, no ho tinc gens clar.

LES CIUTATS, com les persones, estan vives, es modifiquen, es transformen, s’adapten als temps, de bon grat o a la força, i cada generació deixa l’empremta del seu pas. L’actual Catedral gòtica s’aixecà sobre les restes de la malaurada catedral romànica, que a molts ens hauria agradat veure. Des de fa segles, la ciutat creix a base, sovint, de menjar-se a si mateixa, en una mena de canibalisme urbà més o menys dirigit. És cert que l’últim segle els humans, conscients de ser només la baula d’una cadena que hem d’entregar als nostres fills, ens hem dotat d’un instint de conservació, que jo aplaudeixo, i que hauríem de minimitzar els danys que causa el nostre pas.

D’ALTRA BANDA, també és cert que cal tallar alguna rama perquè l’arbri creixi sa, i que tot allò que ens sembla etern, tot allò que ens resignem a no perdre abraçant-lo amb força, forma part de fugisser pas del temps. Sovint ens referim a costums i a espais dient que han estat així “tota la vida”, però quan diem “tota la vida”, el que volem dir realment és “la nostra infantesa”.

LA PÈRDUA de les cases del carrer Croera és traumàtica per a molta gent, i m’hi solidaritzo, perquè quan visito una ciutat, m’atrauen més els balcons, les finestres, les portes i els pedrissos de les cases, plens de vida i amb sabor de poble, que els grans monuments o palaus.

NO SABEM quant de temps durarà la pols en el record, ni si ens amargarà la nova vista que lluirà la nostra antiga, estimada i groga, ciutat.



Jesús M. Tibau
és escriptor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

NORMES D'ÚS
La Marfanta permet els lectors registrats deixar-hi comentaris a cadascuna de les entrades. Amb tot, no s'acceptaran opinions que atemptin contra empreses o persones, i tampoc continguts amenaçadors o de caràcter sexista, racista o xenòfob, que seran eliminats quan siguin localitzats o notificats per algun usuari. Així La Marfanta no es fa responsable dels comentaris que facin els visitants, ni tampoc de les violacions dels drets de la propietat intelectual i/o propietat industrial de terceres persones (físiques i/o jurídiques) comeses pels visitants del web.

Disqus for Marfanta