imatge per certificar-ho. El moment en què la persona és capaç d'escriure el seu nom, i és conscient que aquells garramantxos l'identificaran per sempre, és un moment clau de la nostra socialització. Recordo les primeres vegades que escrivia el meu nom, més o menys amb la mateixa poca traça que aquests xiquets de Flix. És una cosa màgica i humana a la vegada, ja que només la nostra espècie té el do combinat del llenguatge i l'escriptura. Per altra banda, la imaginació, que també és una qualitat humana, ens permet inventar altres personalitats i signar amb pseudònim. Però el problema és quan algú s'apropia de la identitat d'un altre, i diu alguna cosa en el seu nom. Amb el tema de l'anonimat, aquest és un dels principals problemes d'internet, dels blocs, dels correus electrònics. Qui ens assegura que el missatge que ens arriba ens l'ha enviat la persona que ens pensem? Ha arribat un moment en què posar el propi nom no és garantia de res.
16 de març del 2007
Escriure el propi nom
El bloc de Laura Rofes ens oferia ahir una entrada que m'ha fet pensar. De vegades, les coses senzilles són també les més profundes, les que ens obliguen a reflexionar... Rofes, que és una mestra de parvulari al col·legi de Flix, ens informava que els seus alumnes just havien après a escriure el seu nom, i ens adjuntava una
imatge per certificar-ho. El moment en què la persona és capaç d'escriure el seu nom, i és conscient que aquells garramantxos l'identificaran per sempre, és un moment clau de la nostra socialització. Recordo les primeres vegades que escrivia el meu nom, més o menys amb la mateixa poca traça que aquests xiquets de Flix. És una cosa màgica i humana a la vegada, ja que només la nostra espècie té el do combinat del llenguatge i l'escriptura. Per altra banda, la imaginació, que també és una qualitat humana, ens permet inventar altres personalitats i signar amb pseudònim. Però el problema és quan algú s'apropia de la identitat d'un altre, i diu alguna cosa en el seu nom. Amb el tema de l'anonimat, aquest és un dels principals problemes d'internet, dels blocs, dels correus electrònics. Qui ens assegura que el missatge que ens arriba ens l'ha enviat la persona que ens pensem? Ha arribat un moment en què posar el propi nom no és garantia de res.
imatge per certificar-ho. El moment en què la persona és capaç d'escriure el seu nom, i és conscient que aquells garramantxos l'identificaran per sempre, és un moment clau de la nostra socialització. Recordo les primeres vegades que escrivia el meu nom, més o menys amb la mateixa poca traça que aquests xiquets de Flix. És una cosa màgica i humana a la vegada, ja que només la nostra espècie té el do combinat del llenguatge i l'escriptura. Per altra banda, la imaginació, que també és una qualitat humana, ens permet inventar altres personalitats i signar amb pseudònim. Però el problema és quan algú s'apropia de la identitat d'un altre, i diu alguna cosa en el seu nom. Amb el tema de l'anonimat, aquest és un dels principals problemes d'internet, dels blocs, dels correus electrònics. Qui ens assegura que el missatge que ens arriba ens l'ha enviat la persona que ens pensem? Ha arribat un moment en què posar el propi nom no és garantia de res.
3 comentaris:
NORMES D'ÚS
La Marfanta permet els lectors registrats deixar-hi comentaris a cadascuna de les entrades. Amb tot, no s'acceptaran opinions que atemptin contra empreses o persones, i tampoc continguts amenaçadors o de caràcter sexista, racista o xenòfob, que seran eliminats quan siguin localitzats o notificats per algun usuari. Així La Marfanta no es fa responsable dels comentaris que facin els visitants, ni tampoc de les violacions dels drets de la propietat intelectual i/o propietat industrial de terceres persones (físiques i/o jurídiques) comeses pels visitants del web.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Escriure el propi nom: és cert, és la meravella d'entrar en una altre univers, no físic sinó mental.
ResponEliminaRespecte a l'autenticitat dels noms és cert, no en sabem res, i menys dels anònims... jo mateixa escrit anònima perquè passo de registrar-me, però en tot cas intentaré ser educada..
M'ha agradat molt l'entrada de l'article, i la foto! i espero que Joan Sabaté no en tingui la culpa ara de res de tot això!: que si mala lletra, que si ratllotes, que si el color...
Apa Gustau, felicitats pel blog.
Felicitats Laura per la feina que fas! Ensenyam bé a los xiquets de preescolar que d'aquí uns anys los tindré jo a classe, tot davant d'on tú treballes.
ResponEliminaAlego, espero que no els ensenyes llengua catalana, perquè l'ortografia catalana no és el teu punt fort.
ResponElimina