'Les dones i els drets reals', per Neus Sanromà

Un 19 de Febrer de 1910, en la segona Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin proposava l’establiment del Dia Internacional de la Dona, amb la finalitat de promoure el sufragi femení, la pau i la llibertat. Finalment, però, arran de la sortida al carrer de les dones russes per manca d’aliments el 8 de març de 1917, es va fixar aquesta nova data com a commemorativa de la reivindicació feminista de manera definitiva.

Abans de continuar, voldria remarcar el  meu poc afany feminista: sempre m’he considerat lluitadora de la igualtat de condicions entre homes i dones, reivindicativa de l’equitat en tots els àmbits entre ambdós sexes, però en cap moment, tot i el meu sincer respecte pels qui encapçalen aquesta lluita, he pensat que la dona hagi de tindre un tracte distintiu, només pel fet de ser-ho: ni distintiu en conceptes favoritius ni, evidentment, tampoc pel que fa a les accions que ens deixen per sota del sexe oposat en tants i tants conceptes de la vida quotidiana i actual.

Han passat molts anys des d’aquella primera proposta de la Clara Zetkin, i amb el centenari de les reivindicacions inicials ja complert, on ens trobem? Vam haver d’esperar el 2 de febrer de 2007 perquè s’aprovés la Llei d’igualtat entre homes i dones, tot just fa 5 anys! Aquesta Llei fixa com a norma l’obligació de totes les empreses a aplicar plans d’igualtat, les mateixes condicions d’accés a totes les categories laborals i equitat en els sous. També imposava la paritat en les llistes electorals indicant que «la representació d’un dels dos sexes no pot ser inferior al 40% ni superior al 60% en trams de cinc candidats», que aconseguia l’objectiu de l’equivalència sexista en les cinc primeres posicions de les llistes i evitava que les dones ocupessin llocs simbòlics sense rellevància, com fins en aquell moment. Però cal no perdre de vista que aquesta paritat existeix perquè una Llei n’ha obligat el compliment, i ja és prou trist que fins i tot això s’hagi de regular!

Però tot i aquesta llei, laboralment parlant, encara avui hi ha diferencies retributives entre els homes i les dones que ocupen un mateix lloc de treball. Espanya ja es troba al capdavant de la Unió Europea com el país amb la taxa d’atur femení més elevada, l’índex de treball a temps parcial és quatre vegades més alt en les dones i, a sobre, aquest país al qual estem lligats, se situa entre els 5 primers països de la UE amb una taxa d’ocupació de les dones més baixa de la UE-27, amb el greuge de la nova reforma laboral, que no afavorirà en absolut el col·lectiu femení.

I desafortunadament, malgrat la normativa, malgrat els esforços de molta gent que treballa per aconseguir la igualtat, tots coneixem noies que amb previsió i perspicàcia, han amagat el seu embaràs fins haver signat un contracte laboral, una renovació o haver lligat ben lligada aquella entrevista de treball en què se’ls preguntava si tenien intencions de formar una família. O aquelles dones que treballen des de fa anys a una mateixa empresa i que ni tan sols es poden plantejar l’opció de tindre fills, perquè saben perfectament quina serà la resposta a la seua decisió personal, noies que no es poden permetre un acomiadament perquè el seu sou és necessari per pagar la hipoteca al banc i poder passar el mes. Dones que han deixat la feina per tenir cura dels seus pares i familiars, sense opció de retorn. Patètic, tot plegat, però real. On és, la llibertat que al 1910 reivindicava Clara Zetkin?

Us senblarà irònic o fins i tot ho trobareu fora de lloc, però crec que davant les evidències cal recordar el concepte de democràcia, paraula que es podria definir ben bé com una forma de convivència social en la qual tots els seus habitants són lliures i iguals davant la llei. És evident que el fons d’aquesta paraula perd el significat davant dels exemples citats o quan diàriament rebem notícies de maltractaments de dones, un fet que avui ens hauria de semblar arcaic, però que esdevé portada de diaris massa sovint.

Hem de canviar molt com a societat i com a país, hem d’aconseguir la llibertat necessària per sortir d’aquest pou, d’aquesta visió estancada de la societat, deixar d’avançar a dos ritmes i que aquestes condicions a priori evidents, lògiques i necessàries, es facin efectives i així esdevingui molt més fàcil el dia a dia de totes aquelles dones treballadores, mares, cuidadores de dependents que, amb esforç, aconsegueixen tirar endavant els seus objectius. Malgrat tot.

 Neus Sanromà
és secretaria de la Dona de la Federació de l’Ebre d’ERC