15 de juny del 2012

[Tribuna] 'La força de la nostra terra', article de Víctor Valls

Durant els últims anys hem anat assistint a un constant degoteig de males notícies econòmiques, degoteig que en els darrers mesos s’ha convertit en un mal son. No només perquè ens afecta com a país sinó també perquè ens afecta cada vegada més a prop i de forma més contundent. Molts es van emmirallar en les diferents eleccions nacionals, autonòmiques i municipals, amb l’esperança que puguessen aportar canvis positius o almenys provocar un punt d’inflexió en la tendència seguida per l’economia fins aleshores. Punt d’inflexió que en compte d’invertir esta tendència, l’ha aguditzat encara més a pitjor.

L’economia no n’entén de colors polítics ni de dretes ni d’esquerres, l’economia al cap i a la fi són números, i com a números que la composen hi ha una regla que mai ningú hagués hagut d’oblidar: i és que 2 + 2 = 4. Així de senzill.

En les altes esferes econòmiques mundials –i això ja ve de lluny– no s’ha parat de pensar en com trencar aquesta regla: en com fer que 2 + 2 sumen més que 4. No cal ser cap “gurú” economista per adonar-se’n que la lògica, el sentit comú sempre tendeix a assegurar que el resultat d’este sumatori sigui el que ha de ser: 4. Tota la resta acaben essent especulacions que ens han portat on estem.

La crisi, m’atreviria a assegurar: sense precedents, per la seva magnitud i extensió, no ha fet res més que posar en evidència que tothom, des del primer a l’últim, hem de tornar a posar este sentit comú, esta lògica, en el nostre fer del dia a dia. Com a país no podem produir per valor de 10 i gastar per 15. A nivell domèstic no podem gastar 5, si en guanyem 3; i menys encara, pensar que això ho podem fer de forma perllongada en el temps, és a dir, generant un deute, que ara, ens pesa com una llosa damunt de tots (persones, famílies, ajuntaments, empreses, i el propi país).

Fórmules màgiques per sortir de la crisi no les hi ha, ni s’han descobert, ni s’han inventat. Però si que hi ha uns principis, al meu parer, que serveixen per començar amb el canvi de tendència a positiu. El primer, és la sinceritat: saber reconèixer com a individus i com a societat, que, en general, ens hem equivocat; dit de forma col·loquial, que “hem estirat més el braç que la màniga”, l’error forma part de la condició humana. El segon, l’atenció; hem de ser més llestos del que ho hem estat fins ara per adonar-nos que a casa ningú vindrà a portar-nos res, ans al contrari, hem de sortir de casa i buscar on i com podem oferir els nostres productes i/o serveis, i com aquests reporten els màxims beneficis a les dos parts: client i proveïdor. Un producte i/o servei, si només aporta benefici a una de les parts està condemnat al fracàs. I el tercer és el valor d'allò nostre, aixequem el cap i mirem al voltant, hi ha infinitats de coses a posar en valor i ser eficients en el seu aprofitament. Com impulsar i fer sostenible el turisme per ensenyar el nostre patrimoni en el sentit més ampli de la paraula? Com aprofitem els nostres camps i les badies per produir els millors productes i donar-los a conèixer? Com investiguem, innovem i millorem els processos productius diàriament a les nostres empreses? Com eduquem i ensenyem als nostres fills per a que cada generació sigue més rica intel·lectualment, amb valors més arrelats (aquests que ara trobem tant a faltar, degut a que la bonança econòmica ens va fer creure que amb diners s’aconseguia tot)? Com ens relacionem amb el nostre veí que fins ahir era competidor, per avui passar a col·laborar i formar equip, per generar sinèrgies i ser més competitius i eficients els dos a la vegada.

A totes estes preguntes i moltes altres semblants, la resposta està dins de cadascú de natros, no valen “els però... això i els però... allò...”, valen les propostes, les accions, les passes endavant, la imaginació, la insistència, la paciència, el respecte, l’amistat, la col·laboració, l’honestedat, la lleialtat, la comprensió, l’empatia, ... i sobretot l’esforç. Si som capaços de reincorporar estos valors en cadascú de natros dia a dia, podrem sortir reforçats de la crisi, com a individus i com a societat. Ajuntem molts petits gestos individuals i arribarem a grans gestes col·lectives.

Víctor Valls Gavaldà
és el primer secretari del PSC de la Sénia

4 comentaris:

  1. Ho sento, mai acceptaré ( per incert ) que he estirat més el braç que la màniga. I com jo moltes i moltes persones. Parlaré de mi: Ni amb crisi ni sense, mai he comprat res que no pogués pagar-ho a l'acte. ( ric no ho soc ). Per tant, per favor, lo d'estirar més el braç que la màniga, repetit a tot hora, per tothom i a tot arreu, comença a emprenyar-me una mica.
    En un determinat moment escrius " saber reconèixer com a individus i com a societat, que, en general, ens hem equivocat" . Efectivament, " EN GENERAL ". El que s'ha de procurar i exigir és que qui pagui les equivocacions no siguin els de sempre, o al menys, no només els de sempre.
    A més a més, n'hi ha que, no és que hagin comés errors o s'hagin equivocat no, han gastat el que no tenien deliberadament, s'han atorgat indemnitzacions multimilionàries, han possibilitat la bombolla immobiliària o han deixat que es fes grossa etc. i llarg etcètera.
    Per tant, cal autocràtica -i propòsit d'esmena- de dalt a baix ( entre els de dalt ) i, per què no ? a la resta que també hagi caigut en deliris de grandesa, també.

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord Jotabé. Les paraules s'usen massa lleugerament i seguint estendards que mou l'interès d'uns pocs.
    Que uns quants galifardeus siguen impresentables pels seus actes no significa que tots ho siguem. Jo tampoc he estirat més el braç que la màniga o sigue que em registren!
    Massa "lorito" solt.
    Crisi? El que hi ha és una gran estafa!

    ResponElimina
  3. Asèpticament lo article és bo, llàstima que no diu res sobre el futur econòmic de Catalunya (suposo que és una regla del PSC-PSOE).

    Vaig a ser demagogo i un cop més me preguntaré per què els socialistes catalans no volen lo mateix per Catalunya que els socialistes bascos, és més, me pregunto perquè sou més montellistas que maragallistes...

    ResponElimina
  4. per la mateixa raó que Europa no fa amb Espanya el que ha fet amb Grècia. Per la demografia ( habitants )i importància econòmica ( PIB ).
    Ara, posats a preguntar, per què Convergència va rebutjar, a l'estatut de Sau, el que ara reclama ? Per què va rebutjar el que sempre ha defensat el PNB ? ( partit nacionalista de dretes com CiU )
    De la mateixa manera que aquí adduïm, amb raó, raons històriques per tenir un nivell d'autogovern que no comprenem en altres zones, no costa tant acceptar que el Pais Basc i Navarra gaudeixen d'un concert econòmic per raons també històriques. Una altra cosa és reclamar les vegades que convingui un pacte fiscal que eviti la injustícia actual de que aquells que sempre hem estat solidaris ho haguéssim de ser in eternum independentment de que siguem natros els necessitats o que els receptors de sempre n'hagin demostrat bon us o no.

    ResponElimina

NORMES D'ÚS
La Marfanta permet els lectors registrats deixar-hi comentaris a cadascuna de les entrades. Amb tot, no s'acceptaran opinions que atemptin contra empreses o persones, i tampoc continguts amenaçadors o de caràcter sexista, racista o xenòfob, que seran eliminats quan siguin localitzats o notificats per algun usuari. Així La Marfanta no es fa responsable dels comentaris que facin els visitants, ni tampoc de les violacions dels drets de la propietat intelectual i/o propietat industrial de terceres persones (físiques i/o jurídiques) comeses pels visitants del web.

Disqus for Marfanta