El proper 28 de Novembre els catalans i catalanes estem cridats a les urnes per elegir el nostre govern. És, per tant, un bon moment per fer un exercici de memòria i passar balanç de la feina feta. La darrera legislatura ens ha servit per construir un territori modern, un territori preparat per al present i futur, un territori competitiu. Ara hem d’aconseguir despegar definitivament i deixar enrere l’oblit al que vam estar sotmesos durant més de vint anys de governs de dretes a la Generalitat (CiU + PP).
Més de 700 milions d’euros d’inversió a les Terres de l'Ebre demostren com es pot iniciar la transformació d’un territori menut com el nostre. Més escoles, més instituts, més llars d’infants, més equipaments esportius i culturals, més consultoris mèdics, més CAP’s, millors hospitals, polítiques de dinamització econòmica, més atenció a les persones depenents, més carreteres, millors xarxes de comunicacions, més respecte al patrimoni, al medi ambient, l’aposta per la universitat.
Aquesta ingent obra de govern, per als socialistes és un estímul per continuar treballant, per continuar interpretant una societat que es transforma dia a dia, per continuar lluitant i aconseguir noves fites, nous objectius, perquè queden qüestions pendents. Volem continuar impulsant polítiques que garanteixin l'equilibri territorial i l'apropament dels serveis als ciutadans i ciutadanes.
Les nostres propostes de futur van encaminades a la sortida de la crisi, a la recuperació econòmica, a la creació d'ocupació i al treball per garantir l'estat del benestar. Les nostres propostes de futur naixen avalades per la feina feta fins avui. Els socialistes volem el vot de l’esperança, el vot del futur, el vot per sortir de la crisi per l'esquerra, amb un concepte de prosperitat.
Tot això serà possible si ens mobilitzem, si anem a votar, perquè quedar-nos a casa és votar la dreta, la dreta de CiU, del PP, la mateixa de sempre. La dreta que aposta per un trencament de la convivència, per una retallada de drets, per la privatització dels serveis públics, per uniformitzar de nou el país.
El poder econòmic està en mans de la dreta, el poder judicial està en mans de la dreta, el poder mediàtic està en mans de la dreta i ara volen el poder polític, l'únic que decideix el poble. El proper dia 28 de novembre, el vot del més ric dels rics val el mateix que el d'una jove, que el d'un jubilat, que el d'un aturat, que el d'una estudiant. El vot del més ric dels rics val el mateix que el del més pobre dels pobres. Esta és la grandesa de la democràcia i si tots i totes anem a votar farem possible una remuntada històrica.
Abans que res, cal anar a votar. Per respecte a les institucions democràtiques que tant ens van costar d’ aconseguir. Per respecte a aquells i aquelles que van morir en la lluita per la democràcia, per fer sentir la nostra veu. De les diverses opcions, els socialistes som la garantia de progrès. Comptem amb tu per continuar avançant i fer avançar els nostres pobles, el nostre país.
Núria Ventura
és candidata PSC eleccions al Parlament de Catalunya
26 de novembre del 2010
[Tribuna] 'El vot de l'esperança, garantia de progrés', per Núria Ventura
5 comentaris:
NORMES D'ÚS
La Marfanta permet els lectors registrats deixar-hi comentaris a cadascuna de les entrades. Amb tot, no s'acceptaran opinions que atemptin contra empreses o persones, i tampoc continguts amenaçadors o de caràcter sexista, racista o xenòfob, que seran eliminats quan siguin localitzats o notificats per algun usuari. Així La Marfanta no es fa responsable dels comentaris que facin els visitants, ni tampoc de les violacions dels drets de la propietat intelectual i/o propietat industrial de terceres persones (físiques i/o jurídiques) comeses pels visitants del web.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Si com vostè diu, han estat qui ha fet mes CAPs, mes escoles, mes hospitals, mes Instituts, mes Llars d’infants, mes equipament esportius, mes carreteres, mes atenció a la gent gran, millors xarxes de comunicacions, …i una ingent obra de govern, no serà que han tirat la casa per la finestra ?
ResponEliminaPregunto ehhhhhhhhhhhhhhhhh???
Mc Calan, i també més atur, més deute, més desconfiança, més impostos, més conflictes i més dèficit. Tot un record!
ResponEliminaEn canvi amb altres polítiques, explícitament senyalades com a referencia pel PP i CIU, tot és meravellós....
ResponElimina"Menos lobos"
Amb altres polítiques altres resultats.
ResponEliminaIrlanda, a que em sona a mí Irlanda?...no sé, un país que vol ser independent, que està ofegat per la pressió del Regne Unit, que amb la independència podrà ser un país ric i profitós amb sous mínims de 1600€...si...trobo que em sona a algo...
No despistes, Gutijaume, que en això de la crisi, n'hi ha per a tots, mira, mira:
ResponElimina"....Antes de las elecciones de 2008, a las que el PP se presentó con una propuesta estrella de una gran bajada de impuestos, tanto del IRPF como del de sociedades, Irlanda era para los populares el modelo a seguir. La economía de este país crecía entonces por encima del 4%. Rajoy comparaba el impuesto de sociedades español (30% para grandes empresas y 25% para pymes, tras la bajada de cinco puntos marcada por Zapatero) con el de Irlanda (12,5%), ahora cuestionado por la Unión Europea. Y decía que era uno de los países que "más están creciendo y lo está haciendo de una manera más sana" precisamente gracias a la bajada de impuestos que él defendía.
Cuando el milagro irlandés entró en recesión, Rajoy dejó de citar ese país. Poco después, el modelo ideal parecía ser el de la Francia de Nicolás Sarkozy. Pero entonces el presidente francés empezó a hablar de "reinventar el capitalismo", apostó por un intervencionismo fuerte para salir de la crisis e incluso planteó un nuevo impuesto para las grandes fortunas. Una línea contradictoria con la del PP, que dejó entonces de utilizar a Francia para mirar hacia Alemania.
La canciller Angela Merkel, que competía electoralmente con los liberales de Guido Westerewelle, empezó a hacer propuestas de bajadas de impuestos en plena campaña. Ella también los había subido -el IVA, del 16% al 19%- pero prometió bajarlos. Después llegó la crisis griega, y Merkel, lejos de bajar impuestos, subió algunos -sobre todo uno a las eléctricas sobre la energía nuclear-.
En 2009, el PP era el único partido de la derecha europea que insistía en la receta de bajadas de impuestos y recorte de gastos. En 2010, para satisfacción de Cristóbal Montoro, portavoz económico, que vio cómo en parte le daban la razón, todos los Gobiernos europeos, conservadores y progresistas, cortaron los estímulos y empezaron los recortes drásticos. Pero ninguno bajó impuestos.
Ahora, abandonados los ejemplos de Irlanda, Francia y Alemania, Rajoy se ha centrado en la Inglaterra de David Cameron. Pero a la vista de que los drásticos recortes planteados en ese país -490.000 funcionarios menos y tasas universitarias triplicadas- generan críticas en España, Rajoy tampoco cita ya tanto a Cameron. El auténtico modelo europeo del PP está, por tanto, aún por fijar.
EL PAIS 23/11/10