Les autoritats sèrbies han detingut el passat 26 de maig Ratko Mladic, un dels pitjors salvatges (si no el pitjor) dels molts que van abundar durant el conflicte dels Balcans. Srebrenica, l'escenari de la més greu de les matances dirigides i perpertrades per aquest fill de la grandíssima puta, podrà descansar una mica més tranquil·la a la nit. O si més no, allunyar una mica els fantasmes.
No utilitzo qualificatius com el de fill de la grandíssima puta a la lleugera o perquè sí. Ho faig amb coneixement de causa. Quan un ha estat a Bòsnia en els moments més calents de la guerra, i ha vist amb els seus propis ulls el pa que s'hi donava, simplement no pot ser neutral o agafar-se-la amb paper de fumar quan en parla. Ho acostumo a resumir en una idea: quan en una guerra hi ha un mort per un bàndol i 1.000 o 2.000 per l'altre (a Srebrenica van ser 12.000 a zero), no és eficàcia militar, sinó quelcom bastant més lleig.
Em diran que cal respectar la presumpció d'inocència, fins i tot la dels pitjors criminals. Però permetin-me recordar que el benvolgut senyor Mladic tenia el costum, o vici, d'enregistrar en vídeo les seves moltes i immenses maldats. Entre elles, la de presentar-se a Srebrenica a fer una matança amb una tropa disfressada de cascos blaus, per despistar o no alarmar les seves imminents víctimes i evitar que fugissin cames ajudeu-me.
El seu currículum està ornamentat amb altres proeses, com el ferotge setge de Sarajevo, durant el qual va tenir una altra de les seves idees brillants, consistent en apostar franctiradors per les teulades, que disparaven contra tot el que es mogués. De vegades he pensat que als xenòfobs de casa nostra els hauríem d'haver enviat una temporadeta a passejar pel bulevar Mese Selimovica, rebatejat a l'època com Avinguda dels Franctiradors. Preferentment amb un cartell penjat del coll que digués "I'm bosnian". Així haurien aprés, per la via bèstia i en pròpia pell, què és exactament l'odi racial.
En definitiva, que la presumpció d'innocència del senyor Mladic, vista la muntanya de material autoinculpatori, és merament formulària. I, en tot cas, que se la posi per on li càpigue. Així de clar.
Sí, Srebrenica pot descansar tranquil·la, però només una mica com posa al títol. Perquè Sèrbia s'ha pixat a la cara de tota la comunitat internacional durant quinze anys, deixant solta la bèstia. Això fins al punt que la bèstia en qüestió, a diferència d'altres carnissers col·legues seus, ni tan sols s'amagava. Tot el contrari, continuava amb la seva afició als vídeos, aquesta vegada a bodes i a tota mena de celebracions.
Molt difícil no devia ser enxampar-lo. I molts som els que mai no ens hem cregut del tot la sinceritat de Sèrbia en relació al seu passat recent. Alguns tenim memòria i recordem que, quan la guerra del Kosovo (segon capítol del conflicte balcànic), n'hi va haver prou que avions americans deixessin caure quatre bombes a Belgrad, assegurant-se de tirar-les ben als afores sense que ningú prengués mal (va haver un mort, d'un infart provocat per l'ensurt), perquè els serbis es rendissin immediatament. Què hauria costat fer aquell bombardeig de pega uns anys abans per aturar el que passava a Bòsnia, si tan fàcil hauria estat aconseguir-ho?
I el més bo. El dia que va caure el règim d'Slobodan Milosevic, va ser cosa que uns pocs milers de manifestants arribessin a la plaça del Parlament de Belgrad i ocupessin l'edifici. No va haver-hi violència perquè la policia, i menys encara l'exèrcit, no es va voler complicar la vida. Lamento dir que la valentia del poble serbi és presumpta i poca cosa més. La pregunta és la mateixa que en el paràgraf anterior: si tan fàcil era fer caure aquell castell de cartes, com es que no van fer-ho abans? Abans, és clar, quan haurien actuat per autèntics motius morals, per aturar una guerra que anaven guanyant, i arriscant alguna cosa; no després, per fer caure un règim derrotat, quan ja no hi havia cap perill de prendre mal.
Però per a covardia, la del món occidental. La memòria a la qual al·ludia unes línies més amunt també ens fa tenir present que la matança de Srebrenica va fer-se davant de la total passivitat dels cascos blaus holandesos desplegats a la rodalia justament per protegir la seva població. Valent sarcasme! Hi ha versions dels fets que diuen que els serbis fins i tot els van prendre les armes per usar-les a la matança. Bé, les armes no ho sé, però els cascos pintats de blau cel sí, perquè es veuen perfectament als caps dels assassins en els vídeos d'aquella jornada amarga.
Occident no va fer res durant gairebé quatre anys per aturar les mantances i les salvatjades, segurament per la tristíssima raó que Bòsnia no tenia petroli. El mateix Occident que feia poc havia "alliberat" Kuwait, o el que en època més recent es passeja pel món imposant la democràcia a canonades, fins i tot a qui no la vol. Perdonin que sigui tan agre, però els malsons que encara tinc, tants anys després, sobre les fosses comunes de Srebrenica i els milers de cadàvers que contenien, em disparen la bilis. Ja els deia abans que no era neutral.
Per això, els que no tenim dret a dormir tranquils, ni tan sols una mica com Srebrenica, som aquell món occidental que hauria pogut evitar tot allò i no va moure un dit quan s'havia de moure el que més convingués. Kofi Annan, per aquella època secretari general de l'ONU, va dir que el record de Srebrenica ens perseguiria força temps. I així és. Bé, si més no, si tenim consciència, si no deixem-ho córrer. Però ja em perdonaran: més que boniques paraules el que ens cal és justícia, encara que sigui retardada.
Sento a la televisió, estupefacte, que l'interrogatori del detingut s'ha hagut d'interrompre a causa de la seva mala salut. A les imatges que acompanyen la notícia, es veu al senyor Mladic ballant amb notable agilitat i alegria. Pinochet també es va aixecar de la cadira de rodes a Londres, quan la demanda d'extradició del jutge Garzón va ser definitivament desestimada. Quines coses, oi?
La cadena perpètua segurament és poc càstig per al cafre de Mladic. Però jo seré coherent amb la meva oposició a la pena de mort. No obstant, també dic que una absolució o una comdemna simbòlica per raons de salut no fa justícia a Srebrenica. No fa justícia als homes de totes les edats, d'adolescents a vells, que van ser-hi massacrats. Tampoc fa justícia a les dones que, quan van arribar a zona segura, el primer que van fer, després de veure el que havien vist, va ser proporcionar-se una corda, buscar un arbre i penjar-se. Els sembla cruel el relat? Doncs no continuïn llegint, però les coses van ser així.
Srebrenica pesa sobre la nostra consciència. Havíem permés que Hitler se'ns escapés de les mans, però al final el vam destruir. I amb un cost elevat, per cert. Res no pot negar aquest fet, ni tan sols la doble moral amb què van ser tractats, per benefici seu, molts nazis. Els carnissers dels Balcans se'ns van escapar de les mans, però després se'ns van escapar literalment, emmig de la passivitat sèrbia i d'una comunitat internacional que només "apretava" amenaçant de retardar l'ingrés serbi a la Unió Europea. Calculo que la detenció de Mladic obeeix únicamen al fet que al govern serbi li deu "apretar" el seu propi calendari. A fi de comptes, per una gran majoria de serbis, l'avui detingut és un heroi nacional. No seria estrany que el volguessin designar com a amic de la Humanitat. Diplomàcia, en diuen. I jo penso: quin fàstic, doncs.
Toni Gallardo i Favà
és periodista i assessor de comunicació.
Imatge: CNN
Toni, moltes gràcies pel teu relat.
ResponEliminaImpressionant record de la passivitat europea i mundial davant les neteges ètniques fetes a l'antiga Iugoslàvia Paraulota que ens testimonia etimològicament que era aquella entitat política. El jou eslau.